martes, 29 de enero de 2013

Literatura B. Tema 3


Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.
Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:
“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”
 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.
L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.
El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.
La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.
El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.
A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario