Model 4

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.1 El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser2:

 la crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).

la reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat).

la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).

el desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma
Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

1 Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren (Oriol Pi de Cabanyes, 1973), L'adolescent de sal (Biel Mesquida, 1975)], propostes com les del nouveau roman francés (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela), Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).

2 Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada d’Amadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: Ramona Rosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai d'un ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979: L'anarquista nu).

3 A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira (1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: Mari Catúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).

la introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector.

la tendència a la normalització social de l'idioma.

la consolidació del sector editorial i llibrer.

la coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.

la tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.

la continuació del model evolucionat del realisme.

la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

[470 paraules]

http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=castello

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1555637

Literatura B. tema 4

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.

El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser:

• La crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del
  franquisme).
• La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de
  l'homosexualitat).
• La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social
  normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la
  llibertat sexual).
• El desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a
  poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma.

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

• La introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència

• L'aparició d'un nou públic lector

• La tendència a la normalització social de l'idioma.
• La consolidació del sector editorial i llibrer.
• La coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
• La tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

• la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.

• la continuació del model evolucionat del realisme.
• la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

Literatura C. Tema 4

-Context sociocultural

El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelera el camí que conduirà els espanyols de la

repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics seran espectaculars i faran possible l’augment d’una producció i d’un mercat literari important en català, mercat que  havia començat a recuperar-se en la dècada dels 60.

L’aprovació de la Constitució i dels Estatus d’Autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística, estableixen el marc legal que permetrà l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.

Però seria interessant dins d’aquest últim terç del segle XX, diferenciar tres períodes, d’una banda la narrativa dels anys 70,  d’altra, les dues posteriors, la dels anys 80 i 90 i per últim l’actualitat més recent.

-Els anys setanta

Per entendre la producció de la dècada dels 70 cal fer al·lusió a les circumstàncies que l’envoltaren.

Els anys 70 suposen el final de la dictadura franquista. Els novel∙listes d'aquesta època són gent nascuda a la postguerra, crescuda amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60  i influenciada ideològicament en plena joventut, pel moviment hippie i per l’agonia i final del franquisme.

En la  dècada dels 70 entren en crisi models novel∙lístics com el realisme. S’imposa l’anomenada “novel∙la del canvi”, caracteritzada per la manipulació del codi textuals i per la utilització de temes transgressors. La postguerra, l’educació rebuda, el món universitari, el feminisme, la llibertat sexual, etc constituiran els temes fonamentals d’aquesta generació.

Autors representatius,  Jaume Fuster (Abans del foc), Montserrat Roig (El temps de les cireres) i  J. Lluís Seguí (Espai d’un ritual), o Isabel‐Clara Simó (Dones, Júlia)

-Els anys  huitanta

   A partir dels 80, la millor formació acadèmica i intel·lectual dels escriptors, l’ensenyament del valencià dins del sistema educatiu oficial fan que el nombre de novel·les que es publiquen augmenten considerablement.  Crim de Germania de Josep Lozano, comença un nou període dins de la novel·lística catalana.

Apareix una àmplia oferta de diferents gèneres novel·lístics, com la  novel·la negra, novel·la històrica, novel·la psicològica, novel·la de ciència-ficció. Es tracta  d’uns escriptors més independents, més allunyats d’un passat històric com el franquisme, I més centrats en la psicologia i conflictes dels personatges.

Destaquen novel·listes com: Jaume Fuster amb L’Illa de tres taronges   (1983), Montserrat Roig amb L’agulla daurada , Isabel-Clara Simó amb  Júlia i Miquel de Pol amb  Bon Profit! (1988), entre altres…

Als anys 80 desapareixen escriptors cabdals per a la llengua com: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga. I d’altres,que no han estat tan valorats, aconseguixen èxits editorials com Pere Calders amb Joan Brossa.

Als anys 80 destaca el tema de la ciutat, del món urbà en contraposició a la novel·la rural del passat. Es pot veure des d’un costumisme urbà que simplement planteja situacions on el lector s’hi pot identificar, fins a una narrativa de supervivència passant per les novel·les que manifesten malenconia.

-Els anys 90 fins l’actualitat.

Gran part dels autors d’aquesta etapa, es dediquen al món de l’ensenyament, i a la producció literària. Uns amb novel·les dirigides a un públic lector juvenil com  Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana ;  , i d’altres amb novel·les obertes al públic en general com  Temps de conquista  de Vicent Borràs.

Alguns dels autors de novel·les estan directament relacionats amb el periodisme com Joan Francesc Mira.

Els premis literaris han reafirmat la pujança de les obres en català com”Premi Joan Fuster d’assaig”

Alguns dels autors valencians actuals se centren més en els problemes de l’individu  que en els de la societat valenciana en general. Com Ferran Torrent amb Societat limitada

A més a més la nostra narrativa ja comença a tenir un ressò internacional amb obres traduïdes a diferents llengües com La pell freda d’Albert Sánchez Pinyol  

Model t 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura B. Tema 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura C. tema 3

3.La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges.

Estàs d’acord amb aquesta asseveració?

Explica per què.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) va dedicar tota la seua vida a l´escriptura amb una gran determinació, enmig de circumstàncies adverses com el fet d´escriure en una llengua perseguida, de trobar-se a l´exili o de ser dona. Amb el desig de fugir de la realitat crea un món propi en l´escriptura i projecta fragments de la seua vida o personalitat en alguns dels seus personatges.

La narrativa d´aquesta autora s´insereix en la línia de la novel·la psicològica amb una certa tendència al pessimisme i influències de l´existencialisme. Domina el narrador en primera persona, protagonista, identificat amb el personatge que conta la seua vida des del filtre subjectiu.

 La major part de la produció literària de Rodoreda s´insereix en la línia creativa psicològica de base realista que escorcolla l´ànima dels personatges que actuen i pensen, però mai moralitzen. Són les obres de monòleg autobiogràfic on la realitat s´observa des del punt de vista del personatge o dels personatges (Mirall…). En la línea onírica de base fantàstica estarien ja els contes de l´última etapa, en els quals s´introdueix sense sorpreses l´element sobrenatural en la vida quotidiana.

Al moment de la postguerra, amb poca activitat en el camp de la narrativa i un predomini dels poetes, l´obra de Rodoreda, suposa l´aparició d´un estil nou i personal. L´escriptora crea un univers amb personatges i temàtica propis i singulars dins el panorama literari del moment. A més amés, la difusió de La plaça del Diamant és molt important (traduïda a més de 26 idiomes i amb una pel·lícula), amb un gran ressò i projecció internacional.

Quant als personatges:

Dominen els femenins amb una ingenuïtat que amaga una gran saviesa i complexitat interior. Quasi sempre víctimes d´una societat hostil i amb poca preparació cultural, ens transmeten sentiments d ´aïllament i soledat, de malenconia i frustració en alguns casos. Ens comuniquen en les seues reflexions la consciencia del pas del temps que destrueix i transforma (tema de la metamorfosi interior de Colometa o física dels personatges dels contes tranformats en barca o en peix). Es tracta alhora de personatges singulars per la sensació de vida i els desitjos de felicitat malgrat totes les dificultats.

A banda dels reculls de contes (Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes, Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera), destaquen les novel·les :

- Mirall trencat (1974) Ens presenta la història de l´ascensió i decadència d´una família benestant, els Valldaura, amb una reflexió pessimista sobre el pas destructiu del temps i la mort. La figura bàsica de Teresa, la mare, unifica un univers poblat de personatges amb històries particulars que són els fragments d´aquest espill, que reflecteix realitats distintes.

  Es tracta d´un monòleg autobiogràfic on el present és explicat a través de la trajectòria vital del personatge. Tanmateix, també apareix el narrador omniscient en tercera

persona, focalitzant en diferents personatges i amb un temps no lineal en Mirall trencat.

- Aloma (1938) que narra l´enamorament de la protagonista d´un home major (germà de la seua cunyada) i la decepció per l´abandonament posterior.

- La Plaça del Diamant (1962) La protagonista, Natàlia, ens conta, des d´un moment indeterminat de la seua maduresa, el fragment de vida que va des de la joventut al casament de la seua filla menuda. Abasta un període d´uns trenta anys entre la II República i la postguerra. La protagonista passa a ser la Colometa per desig del marit, però va prenent consciència de la pròpia individualitat i creix amb les experiències vitals (guerra, mort de Quimet) i els problemes que ha d´ encarar. En els darrers capítols, es transforma en la senyora Natàlia. No recupera la joventut però sí la identitat i una certa esperança.

Des del principi, la veu narrativa endinsa el lector en l´univers personal de la protagonista. És una novel·la original dins el panorama narratiu del moment dominat pel realisme, relacionada amb la de LlorençVillalonga Bearn o la sala de les nines per la projecció poètica al passat.

- El carrer de les Camèlies (1966).Esdevé com a prostituta a la Rambla, passa gana, passeja per la ciutat sense destí i acaba buscant els seus orígens i el món perdut de la infància.

Tema 2. Model

T2 Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

(a)Les rondalles valencianes.

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

[444 paraules]
http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2000/enrval/
http://www.escriptors.cat/autors/valore/
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=enric+valor&gbv=2&aq=0&oq=Enric+V

Literatura C. Tema 2

Característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

·         Les rondalles valencianes.

·         Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

tema 1. Model

T1 Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquituds catòliques (1953: Miquel Adlert I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta)

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.

També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

[373 paraules]

http://www.3cat24.cat/video/1127339
http://www.tv3.cat/videos/181542262
http://vilaweb.tv/?video=5536
http://www.escriptors.com/autors/villalongall/index.php
http://www.cmvillalonga.cat/

Literatura C: Tema 1

LITERATURA DE POSGUERRA FINS AL ANY 70

Els canvis polítics que començaren el 1939 per mitjà de Franco tenien com a objectius bàsics:

·         Prohibició de l’ús públic i oficial del català i el seu ensenyament

·         Abolició de: La Generalitat L’Estatut Els partits polítics

·         Prohibició dels organismes culturals i literaris

Així, La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenòmen minoritari i sense viabilitat.

Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’ exiliar Gent de totes les generacions i totes les tendències.

·         Mercè Rodoreda i Gurguí es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris, tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. (La Plaça del Diamant)

·         Carles Riba: La seua poesía estableix la voluntat de tractar l’amor com a element poétic, amb unes refèrencies cultes que mostraven la seva amplíssima clàssica i anglogermànica. La seva poesía parteix de models diferenciats en el temps i el espai (Les elegies de Berville). 

·         Pompeu Fabra i Poch fou l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.Va ser conseller d la Generalitat a l’exili i va escriure entre altres “ Gramàtica Catalana ” i “ Diccionari general de la llengua catalana”.

·         Pere Calders i Rossinyol fou un escriptor i dibuixant català. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars. Destaca sobretot com a contista. &quot;La narrativa de Calders arrenca d'una motivació &quot;transcendent&quot;: d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. (Gaeli i l'home Déu)

 Alguns van morir a l’exili, però amb el temps la majoria van tornar al país. En l’exili els catalans es van organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves com: Quaderns de l’exili (1943-1947) Fou una revista mensual en català publicada a ciutat de Mèxic de 1943 a 1947. La seva distribució era gratuïta, la seva temàtica era la política.

Pont blau (1952-1963). Fou una revista cultural escrita en català i que es publicà a la ciutat de Mèxic del 1952 al 1963. La seva periodicitat era mensual. Hi predominava la temàtica literària, tot i que dedicà molt espai a la informació.

PRIMER AL EXILI Per ò molt aviat el novel.listes exiliats van preferir editar les seues obres a Catalunya, com Vicenç Riera Llorca, Xavier Benguerel… A causa de censura que hi havia a l ’interior Despr és del 1939 la novel.la catalana reapareix lentament: Un pas ben important es va donar el 1947 quan l’editorial Aym à va obtenir el permís per a convocar el premi Joanot Martorell de novel.la. Xavier Benguerel

A pesar de la continuïtat de la censura Es crearen col.leccions “ El club dels novel.listes” Per l’altrabanda Es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra. Cal destacar Salvador Espriu. I apareix la primera generaci ó de novel.listes que no havien començat la seua carrera abans de la guerra. Cal destacar Joan Perucho. Salvador Espriu Joan Perucho

Les cirumnstancies pol ítiques de la postguerra expliquen van donar lloc a l’aparició de noves tendències Tend ència a la Simbologia i Mites. Jordi Sarsanedas Tend ència a la Psicología. Llorenç Villalonga Tend ència al Realisme. Josep Maria Espinàs

la producció literària durant la postguerra es va decantar generalment pels versos. Açò es va corregir gràcies a l’editorial Sicània que va fer posible l’aparició novel·les entre elles “ La dóna forta” Maria Beneyto “ L’ambició d’aleix” Enric Valor Amés aparegueren els volums de “ Rondalles Valencianes”

L’any 1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas a la dècada següent amb tot un seguit de canvis. cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana, a pesar de la continuïtat de la censura . Aquestes col·leccions van publicar moltes traduccions de novel·la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a les noves formes de la narrativa europea Recuperació de l’hegemonia del públic lector En el panorama cultural… La dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional que va experimentar El panorama editorial... Es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la reaparició de la col·lecció “A Tot Vent” i la creació d’Edicions 62

Al final de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Els capdavanters d’aquest grup van ser Terenci Moix Baltasar Porcell

El procés de normalització lingüística i cultural que pren força al País Valencià des dels inicis dels seixanta no es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les. A la década dels setanta, es van incorporar també a la narrativa escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors Joan F. Mira Carmelina Sánchez-Cutillas Enric Valor Va publicar la trilogia de Cassana, ambiciosa crònica novel·lesca de les comarques valencianes del sud.

Literatura B: Tema 1

DE LA POSTGUERRA FINS ALS ANYS 70 I LES SEUES REPERCUSSIONS SOBRE LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L´ÈPOCA.

Repressió després de la guerra

Una vegada que va finalitzar la guerra es van prendre una sèrie de mesures que van afectar tant al àmbit polític com al literari. Algunes d´aquestes mesures fóren:

•      Extinció de les institucions republicanes.

•       Anul·lació del Estatut i de totes les institucions catalanes.

•       Supressió dels organismes i institucions culturals.

•       Abolides les institucions democràtiques.

•       Declarats il·legals els partits polítics.

•       Anul·lació dels sindicats.

•       Sense llibertat d’associació, de premsa, de pensament ni d’expressió.

•      Prohibició de l’ús públic i oficial del valencià i el català, s´opta pel castellà.

Les etapes del franquisme

1.- 1939-1946: Època de màxima repressió

Aquesta època va ser una de les pitjors per als escriptors ja que la repressió va ser molt forta. Es van produir diverses situacions que afectaren als escriptors com van ser:

•         Execucions, prohibicions, i desaparició de la vida pública dels que defensaven la llengua catalana.

•          Sols eren permeses les mostres de caire folklòric i religiós.

•          Aïllament cultural i censura, sense editorials, sense crítica i, sense lectors.

•          Resistència cultural amb reunions clandestines a cases particulars i edicions d’obres d’amagat.

2.- 1946-1955: Consolidació de la dictadura

Ja en 1946 es va iniciar la consolidació de la dictadura a Espanya. Amb el final de la segona Guerra Mundial es va donar una liberalització de la literatura catalana, que tornà a ser pública. Reaparegueren i nasqueren noves editorials: Moll, Edicions 62, Proa, Tres, Quatre, etc. A més es van crear premis literaris com el "Joanot Martorell" de novel·la. També es recuperà el teatre i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos. Van aparèixer els primers exiliats durant la guerra. Finalment la llengua tornà a l'ús literari.

3.- 1955-1970: Món cultural

Ja en 1955 va començar la producció normal de novel·les. En 1960 aparegué la Llei de Premsa, que posarà fi a la persecució del català, però continuarà la seua censura. També es van crear empreses privades i van aparèixer dues generacions de escriptors: els que tornaven a la llum pública i els que iniciaven la seua tasca intel·lectual. Els primers escriptors fan obres testimonials sobre la seua vida durant la guerra, com per exemple a l'exili, al front o als camps de concentració. Els més joves de l'època hagueren de aprendre de manera autodidacta. El punt bàsic del seu programa va ser normalitzar definitivament la llengua.

Actituds davant la repressió

Les actituds que podien tomar els escriptors davant la repressió eren:

·         Incorporar-se al nou règim canviant les seues ideologies i renunciant a la seua propia llengua (Eugeni d’Ors).

·         Exiliar-se ( Mercè Rodoreda )

o    Primer a França

o    Després a Amèrica

·         L’exili interior ( Clandestinitat): replegament defensiu per demostrar que el franquisme no havia aconseguit ensorrar la cultura catalana.

Conseqüències de la repressió per als escriptors

Es va tenir una gran repressió contra els escriptors:

·         Depuracions professionals , deportacions o penes de presó als escriptors

o    Fi de l’activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil.

o    Falta de referencies per als escriptors que apareixen a partir de 1939

·         Falta d’escriptors, d’editors i lectors.
Aïllament de models exteriors.

o    Producció narrativa:
-Fidel als gèneres tradicionals.
- Desfasada respecte les tècniques modernes.

LA NARRATIVA DE POSTGUERRA

La narrativa es va vore molt afectada per la repressió. Només a partir dels anys 40 i 50 va començar a apreciar-se un reviscolament de la narrativa, que podem classificar en diversos corrents:

•         - La novel·la psicològica.- Aquesta narrativa es caracteritza per deixar de banda l’argumentació i centrar-se en la vida interior. El lector coneix, a través del narrador omniscient, tot el que el protagonista pensa, sent i recorda. Destacaren Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.

•         - La novel·la realista.- També coneguda com a realisme social, pretén denunciar l'opressió que pateixen les classes populars, amb obres pròximes quant al contingut i la tècnica. Destacà Enric Valor.

•         - La novel·la testimonial.- És un tipus de novel·la realista que pretén contar experiències pròpies viscudes per l’autor, sobretot de fets relacionats amb la Guerra Civil, l’exili, la postguerra, els camps de concentració... Destacà Teresa Pàmies i Maria Aurèlia Capmany.

•         - La novel·la experimental.- Aquest tipus de narrativa consisteix a crear textos experimentant amb tècniques, temes i recursos nous. Destacà Manuel de Pedrolo

•         - La narrativa fantàstica.- Aquestes van sorgir cap als anys 50, influïdes pel cinema o la pintura. Presenten un gust per la temàtica i els recursos fantàstics, imprevisibles i màgics, que desperten la sorpresa en el lector. Destacaren Pere Calders i Joan Perucho

LA NOVEL·LA A L´EXILI

Amb la instauració de la dictadura es va donar una pèrdua de les llibertats (politiques, culturals…), açò va donar cap a una censura que no deixava la publicació de determinades obres. Per aquest motiu es va produir l’exili d’una generació d’escriptors cap a França o América. Els exiliats organitzaren una vida cultural activa en català: jocs florals, premis, editorials i revistes.

Trets característics d’aquesta literatura:

Els trets més característics d’aquesta literatura eren:

o   La literatura es fa a partir de l’experiència immediata

o   Conté notes exòtiques estretes del nou espai on es mou l’escriptor.

o   Inclou el tema de l’enyorament.

o   Incorpora el sentiment de frustació i la fatalitat del destí.

o   Denuncia la guerra i les seues conseqüències