1) Introducció.
Salvador Espriu va naixer a Santa Coloma de Farners (la Selva) el
10 de juliol de 1913. s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes
temporades a Arenys de Mar.
El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el
1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història
Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia,
dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que
s'aparta dels corrents noucentistes.
Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran
vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria.
El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que
haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És
distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla
d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona
(1982).
El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al
cementiri d'Arenys de Mar. Aquest la Institució de les Lletres Catalanes
organitza l'Any Espriu, amb motiu del centenari del seu naixement, amb
l'organització de nombrosos actes.
2)
Característiques i obres.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme
extrem i d'un descriptivisme sovint
càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat
temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la
història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més
importants de la literatura catalana del segle XX.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946),
Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica
Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores;
Mrs. Death; 1954: El caminant i
el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.
Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb
l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis
íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com
un cec respecte a la humanitat.
La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau
(1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu,
considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to
èpic o didàctic de l’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat
social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la
llibertat, la justícia i la tolerància. En
La pell de
brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i
tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i
elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a
causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel
fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la
qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i
tot internacional.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus
poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966)
va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament
la mort del poeta, en clau patriòtica i
de consciència moral i nacional de la societat catalana.
3)
Conclusió.
Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en
l’evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix
l’evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la
Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu
temps i de denúncia de les conseqüències la
Guerra Civil i de la dictadura. No per això va abandonar els seus temes,
la reflexió sobre la mort i el més enllà, que estan presents al llarg de tot el
seu recorregut poètic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario