Tema 5. 2n C

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999). Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora.

La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.

Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il•lusió.

Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura. Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.