lunes, 4 de febrero de 2013

Tema 7. 2n


7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure
poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué
des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup
poètic de postguerra» (1943-1960).
L'obra poètica d'Andrés Estellés no és  fàcil d’encasellar perquè és prolífica,
original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé
biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida
quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp,
la dona.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un
sentiment cívic col·lectiu, presentant-se  com a intèrpret de les reivindicacions
del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.
La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu
d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional
oprimida per un règim de tenebres.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i
repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat,
i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu
món  de  cada  dia  amb  una  poesia  molt  personal  que  potser  és  l’essència  de
València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor,
Estellés expressa la glòria i la misèria  d'un país. El resultat és un discurs
absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps
esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que
mantingué viva durant tota la vida.
La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un
recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet,
parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri,
d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
Però  al  costat  de  l’atractiu  de  la  mort, també sent una atracció obsessiva per
l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma
diversa de sensacions que van des del  sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la
poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en
la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En
general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la
matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan
parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules
del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular
elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges
metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs,
alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules
carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les
èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la
literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del
llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es
llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

No hay comentarios:

Publicar un comentario