Model 8

T8 Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores; Mrs. Death; 1954: El caminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.

Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

[413 paraules]

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=685
http://www.tv3.cat/videos/222452393/Salvador-Espriu-Laura-Guiteras-Silvia-Coppulo-i-Ramon-Munt
http://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/1eratemporada/espriu/capitulo.htm

Model 7

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d’Ausiàs March.

(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.

(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.1

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.

Però al costat de l’atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

[631 paraules]
http://www.tv3.cat/videos/220838617#
http://www.youtube.com/watch?v=mnAOIH64k1Y
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=45496
http://www.tv3.cat/videos/220838617/Vicent-Andres-Estelles-Toti-Soler-i-Ovidi-Montllor
http://www.escriptors.com/autors/andresv/
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/estelles/index.html
http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=67

Model 6

T6 Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

-Allunyament de la realitat.

-Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.

-Punts de vista religiosos i humanistes.

-Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.

El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart.

La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al I Congrés d'Escriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht). La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

1 Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta.

2 Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.

3 Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.

4 Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial.

5 El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.

6 L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.

7 El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

[629 paraules]

Model 5

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.

Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.

Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.

Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.

[400 paraules]
1 Self Service. Barcelona: Iniciativas Editoriales SA, 1977.
Uf, va dir ell. Barcelona: Quaderns Crema, 1978.
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.
L'illa de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.
Hotel Intercontinental. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996.
Vuitanta-sis contes. (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara). Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
El millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
Tres Nadals. Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
http://www.vilaweb.tv/?video=5361
http://www.vilaweb.tv/?video=5019
http://www.tv3.cat/videos/395459/Quim-Monzo
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=27
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=quim+monz%C3%B3&gbv=2&aq=0&oq=Quim+

Tema 8. 2n C

1) Introducció.

Salvador Espriu va naixer a Santa Coloma de Farners (la Selva) el 10 de juliol de 1913. s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar.

El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes.

Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria.

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar. Aquest la Institució de les Lletres Catalanes organitza l'Any Espriu, amb motiu del centenari del seu naixement, amb l'organització de nombrosos actes.

2) Característiques i obres.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un  descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. 

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (1952:  Els hores;  Mrs. Death; 1954:  El caminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.

Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En  La  pell  de  brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort  del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

3) Conclusió.

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució  pròpia  de la poesia europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la  Guerra Civil i de la dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.

Tema 7. 2n

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure

poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué

des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup

poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és  fàcil d’encasellar perquè és prolífica,

original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé

biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida

quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp,

la dona.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un

sentiment cívic col·lectiu, presentant-se  com a intèrpret de les reivindicacions

del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.

La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu

d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional

oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i

repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat,

i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu

món  de  cada  dia  amb  una  poesia  molt  personal  que  potser  és  l’essència  de

València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor,

Estellés expressa la glòria i la misèria  d'un país. El resultat és un discurs

absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps

esperançada.

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la

d’Ausiàs March.

(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura

catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.

(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que

mantingué viva durant tota la vida.

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un

recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet,

parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri,

d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.

Però  al  costat  de  l’atractiu  de  la  mort, també sent una atracció obsessiva per

l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma

diversa de sensacions que van des del  sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la

poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en

la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En

general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la

matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan

parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules

del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular

elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges

metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs,

alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules

carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les

èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la

literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del

llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es

llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

Tema 6. 2n B

Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins als finals dels anys 70.

El periode que anem a parlar va des de el fi de la Guerra Civil espanyola fins a  la dictadura del General Franco. Abans de la guerra la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l'activitat poètica,  aparegueren les primeres  editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la tendència avanguardista i la tendència realista.

La influència simbolista és un corrent d´origen francés on destaca Josep Carner. Els textos estan allunyats de la realitat inmediata que destapa un predomini de la metáfora i de la imatge i es caracteritza per la valoració de la musicalitat expresiva i l’exigència formal.

En quant a la tendència avantguardista, on destaca Foix, es combina la tradició i la modernitat amb la formalitat.

I la tendència realista, que tractaba temes com  la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.

També apareix entre els poetes l’existencialisme parisenc, un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions  estètiques, atorgava prioritat als temes  derivats de la relació de la persona  humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un  món absurd.

Cap a finals dels 50 les pautes ideològiques i estètiques dels poetes evolucionen al ritme dels canvis socials. Les característiques són:

 -El poeta es considera una persona corrent

 - El text pot tindre qualsevol lector

 -El poeta s’inspira en l’experiència real

- El text poètic és unívoc i concret, el llenguatge és directe i col.loquial

-La poesia tracta d’enriquir la persona i d’alliberar-la

-Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd  del món i de la vida.

-Punts de vista religiosos i humanistes.

A la dècada dels 60 se segueix l'estètica del realisme històric i l'abandó de les formes i les temes de la postguerra. És un corrent influyent per la crítica marxista. Els poetes dels anys 60 formularen una nova forma de fer poesia, amb les característiques següents:

-Desmitificació del poeta. Es consideraven persones normals

-Allunyament del simbolisme, es a dir,els autors pretenien abandonà la idea de que el món es un misteri que ells deuen descifrà.A més,  pretenien elaborar un discurs realista

-Preferència pel poema narratiu.

-Inspiració en la pròpia experiència.

-Els textos es van comença a transmetre de forma oral, tal que la seua expansió fòra més fàcil.

-Públic popular.

La major part de poetes realistes dels 60 abandonà la creació poètica cap al final de la dècada. Aquest final de període es pot identificar per les característiques següents:

-Canvis estètics: la poesia s'allunya de l'estètica realista.

- Temàtica: por, mort, angoixa, acte d'escriure...etc, des d'una perspectiva més íntima.

-Evolució: en els anys 70 la poesia evolucionà de noy cap a postulats simbolistes i formalistes.

La poesia dels 70 tend cada vegada més a l'expresió de la subjectivitat.

A més, Les obres derivades del Simbolisme i del Surrealisme van influir notablement sobre els poetes valencians del començament de la dècada dels 70.

Les característiques del període són:

- Respecte al discurs: Elaboren discurs autònom a la realitat, prescindint de l'anècdota i de l'argument

-Respecte a la temàtica: trenquen amb els valors de la tradició cultural, familiar i social.

-En la evolució, es pot dir que s'incorporen a la modernitat

-El llenguatge: és suggeridor, evocador, imaginatiu i ambigu, carregat de metàfores, símbols i imatges.

Tema 2. 2n B

Característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

·         Les rondalles valencianes.

·         Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

TEMA 2. 2N C

Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

(a) Les rondalles valencianes.

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador

omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel

detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que

empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model  de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral estructura,situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escripturamillorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals

. Els relats breus, més pròxims a l’estil  del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa  de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i

lingüístiques que les rondalles, però  és on més clarament aboca les seues

experiències biogràfiques i els seus  coneixements de la terra. En les seues

novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi

totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la

fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la

muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o

cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició  novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX.

Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda». Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

Tema 5. 2n C

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999). Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora.

La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.

Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il•lusió.

Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura. Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins. 

Text Els Factors Polítics (resolt)

Els factors polítics

     Els factors polítics són els més esmentats com a causa de la pèrdua de llengües en moltes comunitats arreu del món. Històricament, dos fets han afectat dràsticament la diversitat lingüística. D’una banda, la colonització del «nou» món va donar lloc a l’ús gairebé exclusiu de les llengües europees en situacions de prestigi a Amèrica i a l’Àfrica –en el sistema educatiu, l’administració pública, la religió i, més tard, en els mitjans de comunicació–. L’ocupació europea dels nous territoris no tan sols va donar pas a la colonització cultural: la llengua dels poderosos –la dels ocupants– va passar a ser la prestigiosa i això va comportar una pèrdua significativa de llengües entre les que no tenien poder.

     A més, com a conseqüència de la creació d’estats a Europa, la idea d’«un estat, una llengua» es va estendre ràpidament. Aquesta política no tan sols va afectar un gran nombre de llengües menys poderoses a Europa, sinó que també va comportar l’ús exclusiu per a les funcions formals de les llengües estatals dels colonitzadors a les colònies.

     Arran d’això, la colonització va produir una pressió política enorme per deixar de parlar les llengües locals a Austràlia, a gairebé tot l’Amèrica del Nord i a moltes regions de l’Amèrica del Sud i de l’Àfrica. Tot i que la colonització de cadascun d’aquests territoris va seguir camins diferents i els resultats també van ser diferents, tenen en comú la subjugació i l’assimilació lingüística de la població local per part dels colonitzadors.

     A causa d’aquests episodis històrics, actualment els governs adopten mesures polítiques que afecten en gran mesura el futur de moltes llengües: l’estatus de les diferents llengües es veu afectat per si aquestes llengües s’han declarat oficials o no, i, per tant, per si s’utilitzen en l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació.

(Extret d’Esti AMORRORTU i altres (2005), Informe sobre les llengües del món.

Síntesi, UNESCO Etxea/Centre UNESCO de Catalunya/Angle Editorial, Barcelona,pp. 97-99)

FACTORS POLÍTICS

a)      TEMA I PARTS BÀSIQUES.

El tema principal d’aquest text és com els factors polítics han influït per la colonització en la pèrdua de llengües.

Aquest fragment presenta un títol temàtic parcial, ja que des del principi sabem que va a tractar algun aspecte motivat pels factors polítics però no ho podrem concretar fins que no llegim el text complet. A més a més, el seu àmbit d’ús serà l’acadèmic, ja que es tracta d’un fragment extret del Informe sobre les llengües del món.

El text presenta una estructura externa conformada per quatre paràgrafs. Pel que correspon a l’estructura interna, el text es divideix en tres parts:

-          Introducció (línia 1-2), amb aquesta part l’autor presenta el tema i concreta a quins factors polítics farà referència.

-          Cos expositiu (1r-3r paràgrafs), l’autor exposa detalladament els fets que més han afectat i qüestionat la diversitat lingüística destacant com a bàsics la colonització i la configuració dels Estats Europeus.

-          Conclusió (o recapitulació) correspon a l’últim paràgraf. En ell tanca el text i proposa l’actuació dels governs davant la situació lingüística, tenen el poder i el futur de les llengües.

El text presenta una progressió temàtica constant, ja que d’un tema (els factors polítics) es van presentar diferents remes (la pèrdua de llengües en llocs colonitzats; la pressió política que viuen pobles conquerits; el paper dels governs davant aquest tema).

La finalitat del text és informar al lector de la transformació de les diferents fronteres lingüístiques  així com de les possibles solucions proporcionades pels governs.

b)      Tipologia textual i característiques trobades al text.

Estem davant d’un text expositiu que presenta una estructura de causa/conseqüència pròpia d’aquesta tipologia i que està present des de l’inici, ja que els exposa com a causa de la pèrdua de llengües (línia 1) per després desenvolupar els diferents remes enllaçant-los mitjançant l’ús de connectors additius per afegir informació (A més – línia 8); causals (a causa d’aquestos episodis- línia ); adversatius (però, en canvi) ; concessius (arran d’això) o consecutius (a conseqüència).

Altra característica que trobem a aquest text expositiu és la impersonalitat mitjançant l’ús d’un subjecte genèric, quan parla dels governs sense excepció.

Fent una anàlisi més detallat observem  un clar predomini de la funció referencial, pròpia dels textos expositius ja que expressa la informació de forma objectiva així com un predomini de la modalitat oracional enunciativa, utilitzada per fer una exposició clara i objectiva.

Però no podem oblidar l’ús d’altres elements gràfics com la ratlla, que té un valor explicatiu i enumeratiu; o el de les cometes per recollir una cita textual (línia 9).

Per últim, senyalar la importància dels connectors lèxics que s’aconsegueix amb la repetició de paraules com Llengües (lín. 1,3,12,19); Colonització (L.13, 14) o de Camps semàntics propis de la lingüística: llengües oficials, assimilació lingüística, llengües locals i europees,...

Tot açò unit amb l’ús dels verbs en un temps en present d’indicatiu en la majoria dels casos dóna al text un caràcter objectiu, en el qual s’exposa un tema d’interés encara vigent.

c)      El text presenta un registre formal, propi d’aquest tipus de text que exposa una noticia o informació i pretén mostrar-la des d’un punt objectiu fent ús d’una llengua estàndard neutra, ja que no trobem cap tret dialectal propi d’una zona en concret.

PATÈTIC (Text)

"PATÈTIC" (de Quim Monzó)

"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic". 

¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu, matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir. 

[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament." 

Q. Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Barcelona: Quaderns Crema , 1998