tema 12 2n C

TEMA 12: Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la nostra literatura contemporània i que ha fet incursions en gèneres molt diversos. Va tenir una gran influència sobre la societat catalana dels setantes i dels vuitantes principalment com a escriptor, però també com a figura pública, per la defensa dels valors socials de llibertat i justícia i pel compromís amb la llengua i la cultura del seu país. S’ha recompensat la seua tasca d’escriptor amb molts premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1979.

Després d’incursions en diversos oficis i treballs, a partir del 1946 va començar a escriure amb regularitat i a treballar d’assessor literari, traductor i corrector de textos. Va dirigir la col·lecció “la Cua de Palla”, d’Edicions 62, en la qual va reunir els millors mestres del gènere novel·lístic policíac. El 1954, va guanyar el premi Joanot Martorell per la seua novel·la Estrictament personal, el mateix any en què va començar un intens període com a dramaturg i que va tancar voluntàriament a principi dels anys vuitantes, després d’una fecunda producció. Entre altres obres teatrals, es poden destacar: Els hereus de la cadira (1954), L’ús de la matèria (1963), La sentència (1966), Aquesta nit tanquem (1973), D’ara a demà (1982). Va escriure també poesia, però en el gènere que ha estat més conegut i més llegit és en el narratiu, amb més d’un centenar d’obres entre

les quals es poden citar: Es vessa una sang fàcil (1954), Totes les bèsties de càrrega (1967), Mecanoscrit del segon origen (1974), Joc brut (1965), Text Càncer (1974), etc. Coneixedor de tots els gèneres novel·lístics i amb un gran domini de la llengua, Pedrolo aplica al realisme base de la seua narrativa les aportacions tècniques renovadores de la novel·lística del segle XX.

L’obra dramàtica de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de postguerra; ho demostra la bona crítica que ha tingut i el fet que siga un dels nostres dramaturgs més traduït i citat. Gran part de les seues peces dramàtiques es poden circumscriure tècnicament al teatre de l’absurd: situacions inicialment absurdes, poca acció, escenografia nua o simple i de vegades al·legòrica, temps i espai inconcrets, llenguatge telegramàtic amb repeticions i equívocs... Però, amb tot, el desenvolupament de les obres presenta una coherència discursiva de plantejament, nus i desenllaç.

Els personatges de Manuel de Pedrolo, que responen a grans trets als d’aquest corrent teatral, són personatges essencializats, de vegades innominats i entre els quals falla la comunicació. Habiten en un món tancat, que els separa de manera radical de l’espai exterior i, en aquesta situació, reaccionen de dues maneres: alguns s’hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen; altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seua presó i l’escorcollen i

l’amiden, però sembla que acaben fracassant.

En realitat, davall la tècnica del teatre de l’absurd, hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l’ésser humà i sobre la llibertat. És més, tècnica i temàtica existencial naixen del compromís social i polític de Pedrolo: responen a una acció de denúncia contra la injustícia, contra l’intent de genocidi cultural i polític. Així, el seu teatre es correspon perfectament amb la seua obra narrativa, cosa que mostra la coherència interna de l’escriptor.En conclusió, podem reconéixer en l’obra teatral de Manuel de Pedrolo la tasca d’un escriptor profundament compromés en la defensa de la seua cultura; la influència d’alguns dels corrents teatrals més importants del teatre europeu de postguerra,

especialment del teatre de l’absurd, i la influència del corrent de pensament existencialista en la seua vessant de reflexió sobre la llibertat i la condició de l’ésser humà. La seua important tasca cultural va ser reconeguda l’any 1979 quan se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.