tema 12 2n C

TEMA 12: Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la nostra literatura contemporània i que ha fet incursions en gèneres molt diversos. Va tenir una gran influència sobre la societat catalana dels setantes i dels vuitantes principalment com a escriptor, però també com a figura pública, per la defensa dels valors socials de llibertat i justícia i pel compromís amb la llengua i la cultura del seu país. S’ha recompensat la seua tasca d’escriptor amb molts premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1979.

Després d’incursions en diversos oficis i treballs, a partir del 1946 va començar a escriure amb regularitat i a treballar d’assessor literari, traductor i corrector de textos. Va dirigir la col·lecció “la Cua de Palla”, d’Edicions 62, en la qual va reunir els millors mestres del gènere novel·lístic policíac. El 1954, va guanyar el premi Joanot Martorell per la seua novel·la Estrictament personal, el mateix any en què va començar un intens període com a dramaturg i que va tancar voluntàriament a principi dels anys vuitantes, després d’una fecunda producció. Entre altres obres teatrals, es poden destacar: Els hereus de la cadira (1954), L’ús de la matèria (1963), La sentència (1966), Aquesta nit tanquem (1973), D’ara a demà (1982). Va escriure també poesia, però en el gènere que ha estat més conegut i més llegit és en el narratiu, amb més d’un centenar d’obres entre

les quals es poden citar: Es vessa una sang fàcil (1954), Totes les bèsties de càrrega (1967), Mecanoscrit del segon origen (1974), Joc brut (1965), Text Càncer (1974), etc. Coneixedor de tots els gèneres novel·lístics i amb un gran domini de la llengua, Pedrolo aplica al realisme base de la seua narrativa les aportacions tècniques renovadores de la novel·lística del segle XX.

L’obra dramàtica de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de postguerra; ho demostra la bona crítica que ha tingut i el fet que siga un dels nostres dramaturgs més traduït i citat. Gran part de les seues peces dramàtiques es poden circumscriure tècnicament al teatre de l’absurd: situacions inicialment absurdes, poca acció, escenografia nua o simple i de vegades al·legòrica, temps i espai inconcrets, llenguatge telegramàtic amb repeticions i equívocs... Però, amb tot, el desenvolupament de les obres presenta una coherència discursiva de plantejament, nus i desenllaç.

Els personatges de Manuel de Pedrolo, que responen a grans trets als d’aquest corrent teatral, són personatges essencializats, de vegades innominats i entre els quals falla la comunicació. Habiten en un món tancat, que els separa de manera radical de l’espai exterior i, en aquesta situació, reaccionen de dues maneres: alguns s’hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen; altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seua presó i l’escorcollen i

l’amiden, però sembla que acaben fracassant.

En realitat, davall la tècnica del teatre de l’absurd, hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l’ésser humà i sobre la llibertat. És més, tècnica i temàtica existencial naixen del compromís social i polític de Pedrolo: responen a una acció de denúncia contra la injustícia, contra l’intent de genocidi cultural i polític. Així, el seu teatre es correspon perfectament amb la seua obra narrativa, cosa que mostra la coherència interna de l’escriptor.En conclusió, podem reconéixer en l’obra teatral de Manuel de Pedrolo la tasca d’un escriptor profundament compromés en la defensa de la seua cultura; la influència d’alguns dels corrents teatrals més importants del teatre europeu de postguerra,

especialment del teatre de l’absurd, i la influència del corrent de pensament existencialista en la seua vessant de reflexió sobre la llibertat i la condició de l’ésser humà. La seua important tasca cultural va ser reconeguda l’any 1979 quan se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

tema 13 2nB

T13 Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

A partir del 1975 i durant ben bé deu anys la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular coŀlectiva. El teatre es desentenia de la paraula dramàtica, de tot allò que fera pudor a literatura. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball coŀlectiu. En aquest context, grups com Els Joglars, que havien iniciat la seua llarga trajectòria el 1962, es consolidaven com a companyia històrica i, alhora, altres agrupacions es van organitzar precisament en aquesta etapa. Entre d’altres, Els Comediants, que va nàixer l’any 1972 i Dagoll-Dagom, l’any 1974. Una mica més tard es van fundar altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus. La part més innovadora del teatre de grup ha estat protagonitzada per aquesta última.

Cap a finals dels vuitanta, però, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors. El Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera o Josep M. Muñoz Pujol. I van començar a aparéixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Josep Pere Peyró o Lluís-Anton Baulenas. El fenomen de «recuperació del text» té una correspondència clara en l’àmbit europeu. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la seua capacitat d’abstracció, d’organització d’imatges i, sobretot, d’acció. Ara bé, la producció d’aquests nous autors ja no tindrà res a veure amb la producció dels anys anteriors, ni amb la pròpia tradició dramàtica. S’imposen nous models, molt diversificats, com Samuel Beckett, Harold Pinter, Thomas Bernhardt o David Mamet. En l’escena catalana aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d’haver sabut connectar amb les noves formes d’escriptura, i això fins al punt d’esdevenir pràcticament l’únic punt de referència autòcton per als nous dramaturgs més joves. S’ha d’esmentar també el fenomen de les sales alternatives. Una d’elles, la Sala Beckett de Barcelona, ha assumitx la responsabilitat d’educar i projectar els nous dramaturgs autòctons. Dels tallers de dramatúrgia impartits per José Sanchis Sinisterra en aquesta sala, han sorgit les veus més sòlides del panorama dramatúrgic actual, com Lluïsa Cunillé.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral. Es tracta d’un autor que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle, sovint desdoblant-se en intèrpret o en director. Ja no és l'escriptor que elabora un text literari que després, i al seu marge, serà concretat per un escenificador, sinós l'autor dramàtic, veritable home de teatre, plenament involucrat en la creació de l'espectacle, implicant-se en tot el procés de producció. En la dramatúrgia catalana d'avui constatem l'emergència d'aquesta nova tipologia autoral: autors que no s'han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas. I encara hi ha els qui escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró o Carles Alberola. Aquest últim, juntament amb Toni Benavent va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seues pròpies obres. D’entre la seua producció, fonamentalment de caràcter humorístic, destaquen Besos(1999), Mandíbula afilada (2001) i, en coŀlaboració amb R. García, Spot (2003).

De tots aquests nous autors, l'exemple més significatiu, per la seua producció i projecció exterior, és Sergi Belbel (1963), en aquests moments l'autor català i hispànic viu més representat a Europa. Des de les seues primeres obres, en què la influència de Samuel Beckett i del minimalisme es va traduir en productes abstractes i essencialitzats, Belbel ha progressat cap a la reproducció més realista de la nostra societat, especialment de la violència oculta en les nostres actituds i en les nostres accions quotidianes. D’entre les seues obres cal destacar Tàlem (1990), Després de la pluja (1992) I La sang(1998). La meteòrica ascensió de Belbel com a autor teatral s'atribueix a la tria d'arguments quotidians tractats des d'una òptica peculiar que combina dramatisme i humorisme, així com a l'agilitat dels seus diàlegs i a l'eficaç estructura de les peces, aspectes que tenen molt a veure amb la seva doble condició d'autor i director escènic.

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d'investigació que capgira les categories dramatúrgiques usuals: suspén les referències de situació i renuncia a un diàleg que faça progressar l'acció. Es tracta d'un nou tipus de diàleg, fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i silencis, en una tendència anomenada «poètica de la sostracció». «la particular art poètica que regeix la composició de tot el teatre de Cunillé opera precisament per atenuació, per eliminació, per omissió. Hi ha una mancança fonamental que relativitza i suspèn el sentit i fa impossible l'inequívoc, el que és transparent, explícit, el que és obvi. A partir d'aquesta omissió, la quotidianitat més familiar s'omple d'esquerdes per on sorgeix el sinistre.» De fet, les trames de Cunillé són pràcticament immòbils, irrellevants, i els conflictes, altament ambigus o directament insignificants. Cunillé situa el conflicte més en l'espectador que en la faula, i la tensió es troba en les expectatives no tancades, en els enigmes sense resoldre i en els signes buits.

La majoria dels nous autors investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir petites batalles o estratègies de poder. Aquesta confrontació ha estat dirigida a presentar sobretot temàtiques d’abast individual (la crisi de la parella, la incomunicació, la soledat, la malaltia o l’envelliment), però també d’abast coŀlectiu (la violència, el racisme o la marginalitat).

Un dels fenòmens que més ha contribuït a la difusió del teatre català ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d'una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet o Sirera han escrit també musicals, guions per a les sèries de televisió o comèdies, un gènere que, per la seua capacitat de barrejar registres i estils, s'ha revelat cada vegada més apte per a transmetre els plantejaments i els dubtes de la nostra època. 

En l’escriptura teatral actual podem observar les característiques següents:

a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de
recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs. Belbel és un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.

b) Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat poc interessada en els problemes de l’actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius, amb personatges innominats. És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencià Sanchos Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.

c) Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.

d) També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribe a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola.

e) Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció.

fonètica

Comentari 2n B

Setge, escola i familia

Cada vegada que hi ha un cas dramàtic d’assetjament escolar, tornem a parlar del paper de l’escola. El professorat està assumint els problemes que la societat no és capaç de resoldre: racisme, violència, exclusió social, etc. I tot amb gran indiferència per part de tothom. Han augmentat els conflictes als instituts i també les famílies desestructurades, els joves violents, la pobresa, però no ha augmentat gens el pressupost educatiu. Per detectar i afrontar els problemes de l’alumnat és imprescindible poder fer un seguiment personal de nois i noies, la qual cosa implica que hi hagi menys alumnes per aula, més hores de tutoria, més psicòlegs. Però ni l’Administració està complint ni la societat en general fa pressió perquè es destinin més diners als centres públics, que és on més es concentra la diversitat.

Hi ha també la família. Com pot ser que els pares no s’assabentin a temps del gran malestar del seu fill o filla, i al mateix temps, culpin al professorat que ha d’atendre 60 o 120 alumnes a la setmana? Quin tipus de relació tenen amb els seus fills perquè aquests no puguin compartir amb ells la seva desesperació? És més fàcil que un noi o noia que rep maltractaments a l’escola en pugui parlar amb la família que en l’àmbit de la mateixa escola, ja que allà hi ha els seus agressors i la confiança que pot tenir amb el professorat no s’ha de suposar que sigui més gran que la que té amb el seu pare o la seva mare. Això no significa pas que l’escola no hagi de posar tots els mitjans possibles per detectar i solucionar aquests conflictes.

Les famílies dels agressors també tenen la seva responsabilitat. Quan els pares reben queixes de        l’ institut  sobre mal comportament, caldria que entenguessin que és un problema del ‘seu’ adolescent. Tenir un fill o filla violent és un fet molt seriós.

Posar tot l’èmfasi en el funcionament de l’escola és un greu error i una manera de culpabilitzar tot el col·lectiu del professorat, defugint la responsabilitat de la resta d’agents que hi intervenen. Si no actuem conjuntament i hi aboquem tots els recursos adients, difícilment podrem aturar el sofriment de les víctimes ni redreçar el comportament dels agressors.

Rosa Cañadell (psicòloga i professora de secundària). El Periódico, 13 de juny del 2005

1. Comprensió del text

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]

c) Identifica la tipologia textual i especifica dos trets característics d’aquesta tipologia

presents al text. [0’5 punts]

d) Assenyala els connectors que apareixen en les oracions següents, digues de quin tipus són i fes la substitució per altre del mateix tipus:

            - Han augmentat els conflictes als instituts (...), però no ha augmentat gens el pressupost educatiu.

            - la societat en general fa pressió perquè es destinin més diners als centres…

2. Anàlisi lingüística del text.

a. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica’n un sinònim. [1 punt]

a.  aboquem

b. aturar

c. redreçar

b. digues a quina categoria gramatical pertanyen, a quin element del text fan referència i quina funció sintàctica realitzen els mots destacats en cursiva.

- És més fàcil que un noi o noia que rep maltractaments a l’escola en pugui parlar amb la familia.

- Defugint la responsabilitat de la resta d’agents que hi intervenen.

Subordinades Adverbials

PROPOSICIONS SUBORDINADES ADVERBIALS

Les oracions subordinades adverbials equivalen a un sintagma adverbial i se subordinen, generalment, al nus de l´oració principal.

ESTRUCTURES:

1.adverbi o conjunció + ORACIÓ

Jo vaig on tu vulguis.
Aniré al cine perquè vull veure la pel.lícula.

2.preposició + INFINITIU (+ complements)

En arribar a París , visitarem la catedral.

3. GERUNDI (+ complements)

Baixant de l´avió , la Maria va caure.

4. PARTICIPI (+ complements)
Finalitzat el Congrés, rebrem un certificat d´assitència.

Les oracions adverbials de gerundi i de participi poden tenir diversos valors:

Gerundi: valors modals, temporals, causals, condicionals, concessius...
Participi: valors modals, temporals, concessius, condicionals...

Quant a l´oració adverbial de participi, recordem que és el resultat de la transformació d´una oració passiva en la qual s´ha elidit el verb ser ; per exemple: Dites aquestes paraules. .. prové de Aquestes paraules van ser dites per algú.

TIPUS D´ORACIONS SUBORDINADES ADVERBIALS:

L´ORACIÓ ADVERBIAL DE TEMPS

Ens informen sobre una acció que incideix temporalment sobre la realització de l´acció principal.

Relació d´anterioritat: Les oracions temporals se subordinen a la principal per mitjà d´ abans que o abans que no i porten els verbs en subjuntiu.

Feu-li un regal abans que marxi al Senegal.
Pagaré la multa abans que vingui amb recàrrec.

Relació de simultaneïtat: Se subordinen a l´oració principal mitjançant les següents conjuncions (o locucions conjuntives): quan, mentre, mentre que, sempre que, llavors que, aleshores que, que, ara que, en tant que, cada cop que, cada vegada que, tota vegada que...

Cal tenir en compte que l´adverbi quan ( i també sempre que, mentre que ) denota simultaneïtat en el present (Quan juguen no volen que se´ls molesti), en el passat (Quan jugaven, no volien que...) i en el futur ( Quan jugaran, no voldra...). En canvi, llavors que només pot introduir oracions temporals que denotin contemporaneïtat en el passat (Llavors que se´n va anar, li van portar la convocatòria).

Les temporals introduïdes per ara que denoten la contemporaneïtat en el present (Mentre fèiem el sopar, els nens miraven la tele). Les formes sempre que, cada vegada que, etc., indiquen, en canvi, una contemporaneïtat reiterativa (Sempre que parlen d´aquest tema s´enfaden).

Relació de posterioritat: En aquests casos la subordinació a la principal es realitza per mitjà de després que, després de (Després que sortien del conservatori, anaven a ca l´oncle). Tanmateix, podem fer servir també altres locucions: des que, d´ençà que, tan aviat com, així que, tot seguit que, etc.

Pel que fa a quan , recordem que també indica posterioritat davant d´una subordinada construïda amb el verb en passat; contràriament, però, denotaria simultaneïtat (Quan havien sortit del conservatori, anaven a ca l´oncle).

Remarques:

• Quan es construeix una subordinada Temporal amb infinitiu, aquest va precedit de la preposició en : En acabar la festa, anirem a la platja. També s´usa sovint la construcció a + article + infinitiu : A l´acabar la festa.
• Amb el gerundi i el participi també podem construir oracions temporals: Sortint de l´Institut, ens vam trobar l´Anna. Ateses aquestes reclamacions, anirem a dinar. Tanmateix, cal que tinguem en compte que les oracions temporals amb gerundi, com Agafà un bastó, donant-li un cop al cap , no són correctes perquè el gerundi expressa un temps posterior al que expressa l´oració principal. Fixem-nos, efectivament, que no podem posar el gerundi al començament de la frase Donant-li un cop al cap agafà un bastó . En aquests casos, doncs, haurem de coordinar les oracions: Agafà un bastó i li donà un cop al cap.

L´ORACIÓ ADVERBIAL DE LLOC

Indiquen un lloc relacionat amb l´acció principal. L´adverbi on és l´element que encapçala aquests tipus d´oració locativa i es diferencia de l´oració adjectiva en el fet que l´adverbial de lloc no té antecedent explícit: Farem la cursa atlètica on tu vulguis.

La forma on pot anar precedida de preposicions (a on, d´on, per on...) i aparèixer també en les locucions adverbials de lloc del tipus allí on, allà on, arreu on... : Vam anar allà on indica el rètol.

L´ORACIÓ ADVERBIAL DE MANERA

Expressen la manera com es realitza l´acció indicada a l´oració principal. Són introduïdes bàsicament per com, com si, segons, segons com, segons que, tal com, etc: Neda com puguis.

Amb el gerundi i participi també podem construir oracions modals: Ha arribat circulant a poca velocitat. Estudiava recolzat en la taula.

Cal remarcar que si els verbs de l´oració principal i de la subordinada són iguals o equivalents, s´elideix el de la subordinada: Parla com (parla) un estadista.

L´ORACIÓ ADVERBIAL COMPARATIVA

És una proposició subordinada adverbial de quantitat que manté amb la principal una relació d´igualtat, de desigualtat o de proporcionalitat.

D´igualtat: tant (o tan)...com, igual que, exacte que, idèntic que: Hi ha tantes forquilles com plats. En Pere és tan alt com el seu germà

De desigualtat:

• Superioritat: més...que (no), millor...que (no): Han estudiat més que els altres.
• Inferioritat: menys...que (no), pitjor...que (no): Han estudiat menys que no els altres.

De proporcionalitat: com més... menys/ més, com menys...més/ menys: Com més llegia més n´aprenia. Com menys discutíem més ens enteníem.

Remarques:

Cal recordar que tant s´usa davant de verbs o de substantius: Hi havia tants tigres com lleons. En canvi, tan s´usa davant d´adjectius o adverbis: El meu gos és tan mans com el teu.

L´oració comparativa pot elidir el subjecte, el verb i els complements quan aquests són idèntics als de l´oració principal.

L´ORACIÓ ADVERBIAL CAUSAL

Indiquen la causa d´allò que s´expressa en la principal. Conjuncions: perquè, ja que, car, com que, puix, puix que, per tal com, a causa que, per raó que, com sigui que, vist que, atès que...

Hem arribat d´hora perquè hem sortit molt aviat de casa.
Li han donat el premi puix que és un bon fotògraf.

Remarques:

• Doncs és una conjunció il.lativa i, per tant, no s´ha d´usar mai com a conjunció causal.
• Perquè pot tenir dos valors: causal i final; caldrà, doncs, no confondre´ls: l´oració causal porta el verb en indicatiu, l´oració final en subjuntiu.
• No s´ha de confondre la conjunció perquè (causal o final) amb la preposició per + el pronom relatiu o interrogatiu què: per què .

L´ORACIÓ ADVERBIAL FINAL

Indiquen la finalitat o l´objectiu de la realització de la principal. Conjuncions: perquè, a fi que, per tal que, per tal de, que...

T´ho portem perquè ho arreglis.

Escriu aquest llibre per tal que la gent conegui la veritat.

Remarques:

• Pel que fa a les preposicions per/ per a davant d´infinitiu, alguns gramàtics (Joan Coromines, Joan Solà...) propugnen, per raons històriques, fonètiques i pràctiques, l´ús de per , tant si es tracta d´oracions causals com finals.
• Cal no confondre la conjunció final perquè amb la construcció per a + relatiu o interrogatiu què: per a què.

L´ORACIÓ ADVERBIAL CONSECUTIVA

Indiquen la conseqüència d´allò que s´expressa a la principal. Conjuncions: (tant/tan/talment)...que, (massa/molt/prou/etc)...perquè, fins al punt que, de manera que, de forma que...

Tenia tanta son que m´he adormit en el sofà.
Era seriós fins al punt que no reia mai.

L´ORACIÓ ADVERBIAL CONDICIONAL

Expressen una condició necessària per tal que es realitzi allò que expressa la principal. Conjuncions: si, posat que, mentre, mentre que, sempre que, a condició que, en cas que, fora que, tret que, llevat que, només que, sols que, que, a menys que, si doncs no...

Vindran a veure´ns si els telefonem.
Que s´ho quedi ell, en cas que ningú no ho reclami.

Remarques:

• No s´ha de confondre si no (condicional negativa) amb sinó (adversativa).
• Són incorrectes les construccions del tipus Si els haguessis avisat, haguessin vingut, ja que si el verb de l´oració condicional és el plusquamperfet de subjuntiu, el verb de l´oració principal ha de ser el condicional simple o compost: Si els haguessis avisat, vindrien/ haurien vingut.
  
  

L´ORACIÓ ADVERBIAL CONCESSIVA

Expressen una objecció, un obstacle o una dificultat en relació amb la principal. Conjuncions: encara que, per més que, per... que, mal que, ni que, tot i que, amb tot i que, amb tot que, a pesar de/ que, malgrat que, per bé que, bé que, si bé...

Encara que sigui vermell me´l quedaré.
Treu bones notes, malgrat que no estudiï.

Subordinades adjectives

LES PROPOSICIONS SUBORDINADES ADJECTIVES

Les oracions subordinades adjectives-també anomenades relatives- funcionen dins l´oració principal com a complement d´un nom, que anomenem antecedent:

El noi (antecedent) que estudia força (O. sub. adjectiva) viu als afores de la ciutat.

L´oració subordina da adjectiva pot ser substituïda per un adjectiu (estudiós) en funció de complement del nom: el noi estudiós

ADJECTIVES ESPECIFICATIVES I EXPLICATIVES:

Les oracions adjectives poden ser de dos tipus: especificatives i explicatives:

• Especificatives: restringeixen o limiten l´extensió significativa de l´antecedent. Ex: Els ocells que volaven molt alt van desaparèixer ràpidament. Aquí ens referim només als ocells que volaven molt alt , és a dir, que no ens referim a tots els ocells, sinó solament a uns ocells determinats-els que volaven molt alt.
• Explicatives: Amplien o afegeixen una qualitat no essencial a l´antecedent; van sempre entre pauses (comes). Ex: Els ocells, que volaven molt alt, van desaparèixer ràpidament. Aquí ens referim a tots els ocells .

FORMES I FUNCIONS:

FORMES	FUNCIONS	EXEMPLES
que/ art. + qual	Subjecte, C.Directe, C.C.Temps	Aquell metge que ha operat el meu pare...Dóna´m el diari que llegeixes. Això succeí l´any que ens vam disfressar.
a/ per a + qui/ per a + art. + qual	C.Indirecte	El noi a qui tu creus culpable...El finalista, al qual han donat el premi...
pre. + què (coses)/prep. + qui (persones) prep. + art. + qual	C. Preposicional	La cada de què vam parlar no la compraré.L´actriu de qui et parlava és germana d´en Jordi. La masovera a la qual et refereixes viu a Olot.
(prep. + ) on /prep. + què prep. + art. + qual	C.C.Lloc	La cambra on havíem passat tantes tardes...La cambra en què dormíem... Les plataformes damunt de les quals havíem...
prep. + què / prep. + qui prep. + art. + qual	Altres complements circumstancials	La clau amb què has tancat l´armari...La situació contra la qua l lluitem...
antecedent + (prep.) art. + N. + "de + art. + qual "	C. del Nom	Ha vingut el rellotger, la casa del qual és molt antiga.

REMARQUES:

a) El relatiu àton QUE és la forma més usada. No va precedida de preposició i pot tenir com a antecedents persones i coses.

Els grups el que, la que, els que, les que són incorrectes quan equivalen a "art. + qual " /prep + què - qui :

Correcta:

El bolígraf amb el qual (o amb què) escric...

Incorrecta:

El bolígra amb el que escric...

En canvi, els grups esmentats són correctes quan equivalen respectivament a aquell que, aquella que, aquells que, aquelles que, allò que .

Escolta el que (allò que) et diu la monitora.

b) Els relatius tònics QUÈ, QUI precedits de preposició. No és gaire recomanable fer servir les formes qui i a qui en funció de subjecte i de C.D. En aquests casos és preferible usar la forma que o bé "art. + qual ".

c) Els relatius compostos EL QUAL, LA QUAL, ELS QUALS, LES QUALS poden substituir els relatius invariables ( que, qui, què, on ); ara bé, cal tenir en compte:

• El relatiu compost pot substituir el relatiu que en les oracions adjectives explicatives (Els minaires, els quals/ que fan vaga, no accepten la proposta), però no es pot fer la substitució en les especificatives.

• És aconsellable usar les formes compostes en les construccions que puguin semblar confuses o ambigües: La cosina d´en Joan, a qui cada any visitem...A qui visitem? El dubte és ben palès. En aquests casos és preferible, doncs, usar el relatiu compost: La cosina d´en Joan, a la qual/ al qual cada any visitem...

• Si l´antecedent és lluny del relatiu, també cal usar "art. + qual ": Aquell novel.lista té un estil madur, elegant, com el dels bons literats, el qual m´agradaria...

• El relatiu possessiu català, que fa la funció de C.N., i que equival al castellà cuyo , és usat sobretot en la llengua escrita (La casa de Sitges, les finestres de la qual sempre són obertes...). La llengua col.loquial, en canvi, usa altres construccions (La casa de Sitges, que té les finestres sempre obertes...).

• En català, la qual cosa és la forma neutra del relatiu compost (en castellà: lo cual, lo que ) i pot substituir un antecedent global: Els alumnes estudien força, la qual cosa ens fa pensa que aprovaran. També podem trobar les construccions: fet que, cosa/coses que : Els alumnes estudien força, fet que/ cosa que ...

d) El relatiu ON indica lloc i pot ser substituït per "prep. ( + què )/ (+ art. + qual )":

El passeig marítim, per on (pel qual) tants cops passem...
El seminari on ( en què) ens reunim és lluny d´aquí.

Subordinades substantives

LES PROPOSICIONS SUBORDINADES SUBSTANTIVES Les oracions subordinades substantives realitzen, dintre la proposició principal, qualsevol de les funcions pròpies d´un sintagma nominal o d´un sintagma preposicional (subjecte, atribut, complement directe, complement indirecte, complement preposicional, complement del nom, etc); per exemple: La professora d´Història explica la lliçó S.N (C.D) La professora d´Història explica que el 1979 s´aprovà l´Estatut O.sub. subst. funció C.D La subordinació substantiva pot presentar diverses estructures: que(conj.) + ORACIÓ= Em van dir que el fuster vindria dissabte. La conjunció que no té altra funció que la d´introduir de la proposició substantiva; per tant, no realitza cap funció sintàctica. Cal mantenir la forma que davant de les oracions substantives (Els prego que m´informin) i evitar construccions calcades del castellà com: Els prego m´informin. No confondre la conjunció que amb el pronom relatiu o interrogatiu que introdueixen oracions substantives. La conjunció que no pot anar mai precedida de preposició. Tampoc pot anar precedida de determinant. (preposició +) INFINITIU= L´Helena volia sortir cada nit. De vegades, poden anar precedides de la preposició A i DE : Ens va pregar ( de ) venir al matí. què(pronom interrogatiu) + ORACIÓ= No em preocupa què diran. Les oracions substantives interrogatives poden ser directes (Ens van preguntar: vindreu amb cotxe?) o indirectes (No sé què diran del projecte). Les indirectes són introduïdes sempre per un pronom interrogatiu. si (conjunció) + ORACIÓ = No sé si tinc els llibres de geologia. Les oracions substantives introduïdes per la conjunció si són interrogatives indirectes totals , a diferència de les interrogatives indirectes esmentades anteriorment, que són parcials. Les interrogatives amb si comporten la idea de dubte: El professor ha preguntat si ho sabíem. ORACIÓ SUBSTANTIVADA: Aquesta mena d´oracions substantives de relatiu o substantivades provenen de les oracions adjectives que han sofert la pèrdua d´un antecedent genèric (persones, coses, etc) i és per aquest motiu que funcionen com a nucli del sintagma elidit. Les que fan referència al lloc (introduïdes per on : On abans hi havia una fàbrica, ara hi ha un hort), s´han de classificar com a oracions adverbials de lloc. (prep.) + QUIdet/art + QUI (prep. +) tot/tothom...+ QUI Referència a persones (prep. +) això/allò/el...+ QUE(prep. +) tot...+ QUE Referència a coses Exemples: Qui menja sopes se les pensa totes. Has de dir la veritat a qui te la demani. Aquell qui desitgi anar de viatge... Els qui vulguin anar d´excursió... A la fira regalen obsequis a tots els qui en demanen. Tothom qui en demani tindrà un obsequi. Tots aquells /els qui en demanin tindran un obsequi. El que diu és molt agosarat. Allò que va escriure el periodista no és del tot cert. Això que dius a la carta no m´ho crec. De tot allò que vas dir, no m´ho crec. Amb el que dius no n´hi ha prou. FUNCIONS: Les oracions subordinades substantives poden exercir les següents funcions sintàctiques a l´oració principal: Subjecte: Encapçalades per que : Em preocupa molt que no vinguis. Davant de que no es pot anteposar l´article el (a diferència del castellà); ara bé, sí que hi podem anteposar l´expressió el fet...: Em preocupa el fet que no vinguis. Encapçalades per l´ infinitiu : No m´agrada (de) treballar al torn de nit. Aquí també es pot anteposar l´expressió el fet de a l´infinitiu: No m´agrada el fet de treballar... Altres possibilitats: No m´importa què diran/ No m´importa si vindran/ M´agrada com escrius. C. Directe: Les substantives en funció de C.D. compten amb les estructures bàsiques, és a dir, les d´infinitiu i les introduïdes per la conjunció que. També poden ser introduïdes per si , què, qui, com o estil directe. Em va explicar que no vol jugar. Els cosins volen pujar a les golfes . Li vaig preguntar si havia trobat la clau . Els alumnes sabien què preguntar. Et demano qui pujarà . Demaneu-li com ha pujat . Em va preguntar: vols un xiclet? C. Indirecte: Aquesta funció només pòt ser assumida per l´oració substantiva de relatiu o substantivada: Doneu els discos als qui vinguin a la festa. Guardem xampany per als qui arribin tard. C. Atributiu: Quan a l´oració principal apareix un verb copulatiu o pseudocopulatiu: Un cotxe és el que desitjo comprar-me. C. Preposicional: Depenen de la preposició que regeix el verb; ara bé, davant de la conjunció que, les preposicions a, de en i amb cauen: S´han acostumant a estudiar molt poc. Acostumeu-lo que prengui vitamines. C. del nom, de l´adjectiu, de l´adverbi: L´oració substantiva pot complementar un nom, un adjectiu o un adverbi: El ministre té la certesa de ser mal interpretat . (N) És incapaç de recordar la data . (Adj.) Estàvem lluny de trobar l´antídot . (Adv)

Proposicions subordinades

PROPOSICIONS SUBORDINADES La classificació tradicional de les oracions subordinades estableix la divisió entre subordinades substantives, subordinades adjectives i subordinades adverbials. subordinades substantives (fan les mateixes funcions que un nom) subjecte Cal que t'hi esforcis. complement directe T'he dit que vinguis. atribut La intenció és que tot vagi bé. complement preposicional Acostumeu-vos a deixar les coses endreçades. complement del nom Es planteja l'objectiu d'acabar abans de Nadal. subordinades adjectives (fan les mateixes funcions que un adjectiu) especificatives L'assignatura que faig cada dilluns és apassionant. explicatives L'assignatura, que sempre he trobat apassionant , m'ocupa els dilluns. subordinades adverbials (fan les mateixes funcions que un adverbi) causals perquè, que, puix que, ja que, com que, per tal com... Ho he fet perquè he volgut. comparatives com més, com menys, més que, menys que... Més que amics , ens considerem germans. concessives encara que, malgrat que, a pesar que, per més que... Encara que ja hi anava avisada , l'espectacle em va sorprendre. condicionals si, mentre que, només que, posat que... Si plou, ens quedarem a casa. consecutives que, així que, de manera que No em vull atabalar, així que m'ho prendré amb calma. finals que, a fi que, perquè, per tal que Treballa perquè ha de mantenir la seva mare. modals segons, com, com si, així com... Treballa més o menys segons l'humor que té. temporals quan, mentre, que, sempre que, tan aviat com... Quan acabi vindrà. •  Les oracions subordinades substantives fan les mateixes funcions que pot fer el nom dins de la frase. Poden estar formades a partir d'un verb en infinitiu: Li agrada cridar l'atenció. o bé amb un verb en forma personal: Li agrada que tothom se'l miri. 2. Les oracions especificatives (o restrictives ), com el seu nom indica, especifiquen, concreten, un aspecte dins d'un significat més ampli, determinen un subconjunt dins d'un conjunt. En canvi, les oracions explicatives “expliquen”, donen més detalls sobre un aspecte, però no el concreten. Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius. ( especificativa, perquè entre tot el conjunt de nens concretem quins són els menys imaginatius: els que miren massa la televisió ) Els nens , que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius. ( explicativa, perquè diem que tots els nens, dels quals afirmem que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius ) Fixa't que la puntuació de les oracions especificatives i de les explicatives és diferent: les subordinades especificatives no poden estar separades del seu antecedent amb coma, mentre que les explicatives van, precisament, entre comes. Aquests ordinadors que ven el meu germà són de marques conegudes. ( especificativa ) Aquests ordinadors, que mai no t'he volgut comprar, són de marques desconegudes. ( explicativa ) •  Els elements que serveixen per enllaçar els substantius i les oracions subordinades adjectives són els pronoms relatius. •  Les subordinades adverbials poden formar-se: • amb un verb en forma personal: Quan hagis acabat, deixa la feina sobre la taula. • amb un infinitiu, un gerundi o un participi: En adonar -se que no hi podia fer res, es rendí. Treballant així, segur que et tornen a contractar. Vista la gentada que hi havia, ens en vam anar. Altres aspectes: •  Les subordinades amb funció de subjecte que es construeixen amb un infinitiu anteposat al verb de l'oració principal no solen anar precedides d'article: Menjar -se les ungles no és un bon costum. Donar consells quan no te'n demanen tampoc és un bon costum. No: El menjar-se les ungles..., El donar consells... •  Les oracions completives (les que fan funció de complement directe) que es formen amb infinitiu admeten la preposició de (llevat de certs verbs, com ara fer, poder, saber, voler... ). Ens han proposat ( de ) fer -ho nosaltres. No volem fer -ho nosaltres. ( no és possible: No volem de fer-ho nosaltres) •  Un error freqüent consisteix a ometre la forma que en aquest tipus d'oracions completives: Us preguem que no us descuideu el que de les subordinades completives. •  Pel que fa a les subordinades adverbials, noteu que la conjunció perquè pot tenir més d'un valor: Ho hem fet perquè hem volgut. ( causal: verb de la subordinada en indicatiu ) Ho hem fet perquè us hi trobéssiu bé. ( final: verb de la subordinada en subjuntiu ) •  Un cas que provoca moltes confusions és la construcció per / per a + infinitiu , que pot tenir valor causal i valor final. La normativa estableix que s'ha d'utilitzar per + infinitiu en les oracions causals, en les que indiquen una acció que encara s'ha de fer i en les finals que depenen d'un verb d'acció voluntària: El van treure per haver faltat a la seva paraula. ( causal ) Encara tenim un munt de coses per fer . ( acció que encara no s'ha fet ) Va anar fins a Roma per veure les ruïnes. ( verb d'acció voluntària ) I que s'ha d'usar per a + infinitiu en les oracions finals que depenen d'un verb d'acció no voluntària ( servir, emprar... ), dels verbs en forma pronominal i en les oracions que no depenen d'un verb sinó d'un adjectiu o d'un nom: Aquesta eina serveix per a treure els claus. Aquesta eina s'usa per a treure els claus. Per a apropar -se al Montblanc s'agafa un telefèric i un tren. És una bona eina per a treure els claus. Però, com que aquesta distribució de les preposicions per i per a no sempre és fàcil d'identificar, alguns especialistes han proposat simplificar la normativa escrivint sempre per davant d'infinitius, adverbis i conjuncions, i mantenint la diferència entre per (causa, motiu o mitjà) i per a (finalitat o destinació) davant dels sintagmes nominals. Aquesta eina serveix per treure els claus. Aquesta eina serveix per a l'extracció dels claus. Aquesta simplificació estalvia haver d'aturar-se a determinar el caràcter voluntari o no de certs verbs, encara que en certs casos pot resultar-ne alguna ambigüitat. Es tracta d'un aspecte molt complex i discutit; per això convé saber que la majoria d'entitats públiques (universitats, Junta Permanent de Català, etc.) admeten l'ús coherent tant d'una proposta com de l'altra.