EL RESUM
Entenem per resum la capacitat de reduir
un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha
d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i
l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs,
saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és
accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.
Algunes regles d’or
- Cal evitar usar les expressions pròpies de l’estil de l’autor del text
de partença.
- Cal evitar fer citacions del text de partença.
- En cap cas escriurem frases de l’ordre “l’autor diu”, “el text diu”... i semblants. L’exercici diu clarament: feu el resum de ... I per tant ja
se sap que allò que escriurem és el resum d’un text de partença. Escriure
frases d’aquest tipus ens fa perdre espai per al contingut, que serà més
pobre, enfarfega el lector, crea problemes de sintaxi a l’hora d’usar
l’estil indirecte...
- Quan haurem escrit el nostre
text “resum” caldrà repassar-lo per comprovar l’ortografia, les
“principals faltes de gramàtica” que solem fer i tots aquells aspectes que
faran que el producte estiga “acabat”.
EL TEMA
El tema és l’expressió breu i concisa del significat del text. Per a fixar
el tema, s’ha de buscar un enunciat, un sintagma nominal, amb tots els del
text. A més del tema principal, també pot haver-hi els temes secundaris o
subtemes, que el complementen i que aporten matisos o aspectes que ajuden a
comprendre el text.
L’ESTRUCTURA DEL TEXT
L’estructura és un element fonamental de
la coherència d’un text. La disposició de la informació hi pot aparéixer de
manera molt marcada, de vegades seguint models prefixats, com ara les cartes
comercials o les instàncies, o presentar disposicions més lliures. Podem distingir
entre estructura externa i estructura interna
·
Estructura externa. Es refereix a la disposició formal d’un text
(una novel·la es divideix en capítols; una notícia en titular, cos, foto, peu
de foto…)
·
Estructura interna. Fa referència a l’ordenació
de les idees, dels continguts, perquè aquests assolisquen la finalitat
corresponent, és a dir, comunicar allò que volem (una novel·la, plantejament, nus i desenllaç…)
TIPOLOGIA TEXTUAL
Cal dir que hi ha moltes maneres
d’organitzar un text i seria impossible fer una relació de totes les
estructures possibles que podem trobar en la pràctica. Aquests són els tipus de
text més habituals:
·
Expositius (introducció, desenvolupament i
conclusió). Exemples: Diccionaris, conferències…
· Argumentatius (introducció, exposició dels fets o
exposició d’arguments i conclusió). Exemples: Articles d’opinió, columna
periodística, ressenya crítica, assaig…
· Narratius (literaris: introducció, nus i desenllaç; periodístics:
piràmide invertida). Exemple: literaris (conte, novel·la, rondalla), no
literaris (notícia, crònica, reportatge).
· Descriptius (de les característiques generals a les
específiques, de dalt a baix…). Exemple: Descripcions de personatges,
d’ambients, d’estris, d’escenaris…
·
Instructius (apartats, capítols, passos a seguir).
Exemple: receptes de cuina, regles d’un joc…
·
Predictius (diferents formes segons els textos:
horòscops, prediccions meteorològiques…)
SINONÍMIA, ANTONÍMIA, POLISÈMIA, HIPERÒNIMS, HIPÒNIMS I CAMPS SEMÀNTICS
La sinonímia
es produeix quan dues paraules poden intercanviar-se en un context determinat
per a expressar un mateix significat.
L’antonímia
es produeix quan dos mots s’oposen entre si des del punt de vista del
significat.
La polisèmia
és la propietat per la qual els mots tenen més d’un significat.
Un
hiperònim és una unitat lèxica el camp significatiu de la qual inclou una
altra o unes altres unitats lèxiques de menys extensió semàntica anomenades hipònims.
El camp
semàntic és el conjunt d’unitats lèxiques que tenen un significat semblant
o que es refereixen a un mateix tema, de manera que recobreixen un domini ben
delimitat de significacions de l’experiència humana. Així es parla del camp semàntic
dels colors, dels cereals, de les relacions de parentiu,etc.
LA POLIFONIA I LA
INTERTEXTUALITAT: LES VEUS DEL DISCURS
En una novel·la, per exemple, l’autor
adopta un punt de vista i pot triar un narrador, extern o intern, perquè conte
la història. A més a més, a l’hora de contar els fets poden intervenir-hi les
veus dels personatges que, al mateix temps, conten fets a uns altres personatges.
Per això parlem de polifonia. Segons els textos parlem d’emissor, receptor,
narrador, narratari, enunciadors…
La intertextualitat
es dóna quan el text inclou referències a uns altres textos, poden estar citats
de manera directa o indirecta. Les citacions de manera directa s’han de fer
mitjançant les cometes, les citacions indirectes, com a mínim, hi ha d’estar
citat el nom de l’autor.
LA DIXI
La
dixi són les marques lingüístiques que fan referència al context
comunicatiu. Es refereixen a l’emissor, al receptor, a l’espai i al moment en
què es produeix la comunicació. Cal distingir, per tant, la dixi personal, la
social, l’espacial i la temporal.
LA IMPERSONALITZACIÓ I LA MODALITZACIÓ
Hi ha textos en què l’emissor amaga la
seua presència i no hi ha dixi personal. Aquest procediment s’anomena impersonalització i és propi dels
discursos objectius.
Quan
l’emissor vol mostrar la seua actitud, el seu pensament, la seua subjectivitat
respecte del tema que tracta, parlem de modalització.
DEFINICIÓ DELS DOS DIALECTES
CONSTITUTIUS
|
La presència o
no de la vocal neutra és
el tret lingüístic bàsic per explicar la diferència entre els dialectes del
bloc del català oriental i els del bloc occidental. El va establir Milà i
Fontanals el 1861 i ha estat confirmat per Fabra (1906), Veny (1986) i altres
lingüistes. Però hi ha més diferències:
|
M. Milà i
Fontanals
|
|
|
CATALÀ OCCIDENTAL
|
CATALÀ ORIENTAL
|
|
FONÈTICA
|
No existeix la vocal neutra: es fan a/e àtones
|
Hi ha la vocal neutra (a/e àtones sonen neutra)
|
|
Es distingeixen o/u àtones
|
Les o/u àtones es neutralitzen en u.
|
|
Es conserva la e tancada del llatí vulgar : ceba
|
La e tancada passa a e oberta i en el cas del balear,
passa a neutra tònica : cEba
|
|
Es mantenen els diftongs qua-gua
|
Els diftongs qua-gua se simplifiquen en una sola
vocal (central: aiga ; mallorquí : aigo)
|
|
Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen amb
una a clara : (a)sperar
|
Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen
neutra : (e)sperar
|
|
Sona la i del dígraf -ix-
|
No sona la i del dígraf -(i)x-
|
|
La consonant palatal fricativa inicial o
post-consonàntica, s'africa: pan(tx)a
|
La consonant palatal fricativa inicial o post-consonàntica,
s'africa: panxa
|
|
No es reforcen els finals en -r: or, car
|
Es reforcen els finals en r: or(t), car(t)
|
|
MORFO-LOGIA
|
Plurals antics: hòmens, jovens
|
Plurals evolucionats: homes,joves
|
|
1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -o/-e: canto/cante
|
1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -u/-i o
sense terminació : cant(u)/canti, cant
|
|
Increment incoatiu verbal en -ix: servix
|
Increment incoatiu en -eix: serveix
|
|
1a i 3a persones del singular del Present de
Subjuntiu en -e/-a :jo tema, jo cante
|
1a i 3a persones del singular del Present de
Subjuntiu en -i :jo temi, jo canti
|
|
2a persona plural verb Haver: ham anat
|
2a persona plural verb Haver: hem anat
|
|
LÈXIC
|
Lèxic propi: espill, xic, coa, granera, arena, melic
|
Lèxic propi: mirall, noia, cua, escombra, sorra, llombrígol.
|
|
