LA MODALITZACIÓ
El concepte de modalització abraça una gamma
extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds,
creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a
l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la
manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de
vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la
narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La
subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat
d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar,
manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa,
etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que
expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives
(interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen
funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu
ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que
expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu,
etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius.
Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim,
redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria
gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les
valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar,
opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar,
solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima,
admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer,
perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals
valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa,
gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!,
uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques:
locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques
(escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys,
i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon
tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants
que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no
sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la
interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la
comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet
jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser
un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així,
tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària.
No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar
en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una
llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé
de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i
m'aguante.
LA
DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de
l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al
receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms
personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a
persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una
tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden
utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull
parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i
en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar
diversos valors discursius. Nosaltres
(ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic
(reis) o de modèstia (en textos
tècnics)
+ tu (+
tu...): inclusiu ─l’emissor implica
el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.
La
dixi social: Les marques que específicament indiquen la relació entre els
interlocutors es denominen díctics
socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de
tractament formal: vosté, vós. Però
hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la
utilització de títols com ara senyor/a,
doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la
relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes
formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de
l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no
assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha
entre ells.
LA
DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es
determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es
produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del
discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els
demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els
demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents:
els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.),
els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí,
allí/allà).
LA
DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en
tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques
que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma
d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals.
En el primer grup, incloem elements com avui,
demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any
vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur
d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any següent...
LA
DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un
element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a
anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta
seguit del nom general idea reprenen
el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el
text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
LA
IMPERSONALITAT
Hi ha molts textos en què no apareixen les
marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre
quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i
tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es
distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs
«objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els
exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics,
especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules
d’impersonalització són principalment les següents:
- Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte
genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte
indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es
parla constantment de la mala qualitat de determinats productes
alimentaris, però no es fa res
per tal de posar-hi remei.»
- Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom,
o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent,
tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
- Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no
accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb
haver-hi,
caldre, fer falta: «Hi va haver
molta gent en la festa del meu aniversari.»
- Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
- Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del
plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià
posem accent als mots
esdruíxols». «Quan penses en
estes coses, no pots fer més
que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de
l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o
perquè es vol fer referència a un agent global.
- Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual
s’interpreta com a genèric: «Cridar
no ajuda gens a resoldre els problemes».
- Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les
impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es
deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent).
Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les
oracions passives i la impersonal següents:
- Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
- Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
- Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.
Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament
un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses
veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes
diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar,
confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les
cometes i els dos punts:
a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a
classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria
anar a classe.
L’operació d’incorporar paraules d’altri al
propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a
citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de
la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis.
El discurs citat és la manifestació més usual
de la polifonia. Aquest concepte,
d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir
en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de
l’emissor, tot i que no s’utilitzen
marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas,
l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans
publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament
conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:
A:
─Desitja’m sort.
B:
─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces
del bé de La guerra de les Galàxies,
que la força t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes
paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible
intervenció del parèntesi anterior.
Cal distingir el subjecte parlant del locutor
d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon
correspon a la instància que assumeix la responsabilitat
de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el
que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i
tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text
polifònic. Més exemples:
─Em
moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)
(Joan
Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre
participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una
màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el
contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació
merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers
aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es
representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari
com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus
de la ironia fusteriana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario