MIREU COM HA DE QUEDAR UN TEXT QUAN ACABEU DE FER EL COMENTARI!!!

TEMA 11: Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

La Guerra civil i las postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre perquè la prohibició de la llengua és un obstacle enorme per a l’escena. La poesía pot sobreviure fàcilment d’una manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions econòmiques, que es fan imposibles en aquella conjetura. L’escena comercial estava dominada llavors per companyies madrilenyes que representaven en castellà, pel sainet valencià i per la força emergent d’un nou art, el cinema, que anà substituint els escenaris per pantallas.

La represa fou molt lenta, i més encara a les companyes valencianes. D’entrada es permeteren representacions de sainet tradicional i, al Principal,muntatges sobre autors morts o de preguerra (Soler, Guimera), mai obres noves o traduccions, per por de les noves idees que pogueren introduir. 

La situación del teatre va millorar a finals dels anys 50 i a principis dels 60 respecte a l’època de postguerra. En alguns cercles universitaris començaren a aparéixer grups de teatre independent i col•lectius, que incorporaren els corrents teatrals europeus i realitzaren una gran tasca pedagógica. És el cas de l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona (ADB), creat el 1955, que estrenà en català, a pesar de nombroses dificultats i traves administratives, obres d’autors clàssics. L’ADC recuperà també els nostres autors contemporanis, i promocionà un grup de dramaturs actius llavors. Salvador Espriu, per exemple, posà en cartell Antigona, en què reflexiona sobre els problemas morals que provoquen les guerres ; Joan Brossa inicià un teatre experimental avanguardista, i Manuel de Pedrolo portà a l’escenari el desconcert de l’ésser humà en un tratre d’arrel existencialista, relacionat sovint amb l’absurd. Quan l’ADC desaparegué el 1963, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual ja n’havia agafat el testimoni, i el premi de teatre Josep M. de Segarra serví de plataforma per a una altra fornada de dramaturgs. 

Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser el teatre èpic de Bertold Brecht i, relacionat amb aquest, el teatre document de Meter Weiss; per exemple, en les obres de Maria Aurèlia Campany; en el Retaule del flautista, de Jordi Teixidor i en les primeres obres de Josep Maria Benet i Jornet.

També en les dècades dels seixantes i dels setantes van aparéixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col•lectiva en els quals van introducir noves tècniques dramàtiques: Els Joglars, Els Comediants, Dragoll Dagom, Tricicle i La Fura dels Baus. En l’actualitat, aquests grups teatrals catalans han assolit grans èxits internacionals amb noves produccions d’acord amb els nous temps. També a les terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquelles dècades: Carnestoltes, El Rogle, Teatre de 49, Pluja, La Cassola… Però, per desgracia, alguns d’aquests grups valencians ja han desaparegut.

En les dècades posteriors, amb la democracia, s’han creat algunes institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del nostre teatre.

L'ASSAIG

Característiques de l'ASSAIG:

• Existeix una voluntat de creació literària.


• L'estructura està centrada en l'exposició i l'argumentació.


• Hi ha una intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home.


• Analitza lliurement els temes, sovint críticament


• No pretén ser exhaustiu ni excessivament especialitzat.


• Sovint té intenció moralitzadora.


• Té una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre.


• Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d'opinió, dissertació...

2. TIPOLOGIES TEXTUALS DELS TEXTOS ASSAGÍSTICS.

Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició.

a) El text argumentatiu.

Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades.

Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa.

Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc.

La seva estructura acostuma a ser:

• Introducció: Explicitació del punt de vista o de l'opinió que es vol defensar amb la intenció de convèncer el destinatari. Comprovació d'aquesta afirmació, si escau, introduïda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte...


• Desenvolupament: Presentació ordenada dels arguments, introduïts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, després...


• Conclusió: Síntesi dels aspectes tractats i comprovació de l'opinió o de la hipòtesi enunciada en la introducció. La conclusió inclourà els connectors: doncs, per tant, per consegüent, o similars.

b)Text expositiu

Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.

• Segons el mitjà per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informació se selecciona en funció del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressió d'aquesta informació, els aspectes tipogràfics i l'estructura tenen una importància especial com a mecanismes de coherència i de cohesió del text.

• El punt de vista adoptat per al tractament del tema depèn del grau de coneixements que té el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estàndard, culte, col·loquial) i s'il.lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.

• La progressió de la informació va lligada als paràgrafs del text. Cada paràgraf és una unitat temàtica que funciona com a tema, informació ja coneguda, i que s'amplia amb la informació nova o rema, Els paràgrafs es relacionen entre si per mitjà dels connectors, que estructuren la informació i en facilita la lectura i/o la comprensió.

• Els aspectes tipogràfics són importants per a diferenciar la informació principal i les secundàries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. És per això que els títols i subtítols, el tipus de lletra i altres elements supralingüístics faciliten la comprensió del missatge escrit.


• L'estructura del text expositiu acostuma a ser la següent:


• Introducció: explicitació de l'objectiu i presentació del tema.


• Desenvolupament. informació distribuïda en paràgrafs amb una organització lògica i jeràrquica de les idees, ús de gràfics, esquemes i exemples, etc.


• Conclusió: síntesi de la informació donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes.

MODALITZACIÓ VS IMPERSONALITAT

Elements lingüístics modalitzadors:

                                  

Recursos prosòdics.	-          Entonació especial per a fer valoracions positives o negatives. -          Pronunciació sil.labejada d’un mot.
Elements lèxics valoratius.	-          Substantius, adjectius i verbs valoratius. -          Vebs expressius de sentiments de l’emissor (en primera persona) : sentir, desitjar, etc. -          Adverbis i complements circumstancials de manera : meravellosament, amb perfecció, etc. -          Expressions quantitatives subjectives: molt, massa, etc.
Perífrasi verbals.	-     Per indicar probabilitat i obligació.
Fórmules de posicionament de l’emissor.	-          Interjeccions: uf!, ai!, etc. -          Invocacions i renecs: La Mare de Déu! -          Adverbis i locucions que indiquen el posicionament de l’emissor: potser, evidentment,etc.
Crides al receptor.	-  Interjeccions, insults, expressions connatives del tipus : compte !,alerta !, etc.
Signes de puntuació.	-          Parèntesi : per marcar una informació addicional , etc. -          Cometes: per introduir paraules en llengua diferent, per citar paraules o pensaments d’algú, per indicar que es fa un ús col.loquial d’una paraula, per emmarcar els mots emprats en sentit especial, etc. -          Punts suspensius: per assenyalar una enumeració incompleta o que resta suspés el sentit de la frase, etc.
Altres.	- Interrogació retòrica, ironia, canvi de registre, varietat o llengua , dins del mateix text.

marques d’impersonalització:

-          Les construccions impersonals reflexes, oracions amb subjecte genèric que contenen el pronom es.

-          Les construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara : la gent, tothom o algú.

-          Les construccions amb els verbs haver-hi, caldre, fer falta.

-          Les construccions amb els verbs semblar, paréixer.

-          Les construccions d’infinitiu, el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric.

-          Les oracions passives (sobretot les passives reflexives).

TEMA 10: La poesia de Miquel Martí i Pol.

La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions, cosa que contribuí encara més a la seua popularització.1

Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.

[335 paraules]

TEMA 9: Característiques bàsiques de la poesia actual

T9 Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

(a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.

(b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

(c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

(d) La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.

(e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja). L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

[460 paraules]

modalització i polifonia enunciativa

LA MODALITZACIÓ

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.

2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.

3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.

4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.

-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.

-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.

-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.

-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.

-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...

-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...

5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...

6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.

7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).

8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

LA DIXI PERSONAL

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).

Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:

                Nosaltres   =  jo    +  0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)

                                                +  tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor.                                                              +  ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.

                                               +  tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i  d’altr.

                                               +  tota la comunitat : universal.

La dixi social: Les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

LA DIXI ESPACIAL

L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

LA DIXI TEMPORAL

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any següent...

LA DIXI TEXTUAL

És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.

LA IMPERSONALITAT

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

1. Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
2. Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
3. Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
4. Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
5. Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
6. Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
7. Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
1. Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
2. Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
3. Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.

 EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA: (VEUS DEL DISCURS)

Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts:

a.- [Pere diu]  Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»

b.- [Pere diu]  Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.

L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis.

El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:

                A: ─Desitja’m sort.

                B: ─ Ei, que la força t’acompanye.

B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye).

En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.

Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples:

                ─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)

                                               (Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)

En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia fusteriana.