Model 4

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.1 El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser2:

 la crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).

la reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat).

la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).

el desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma
Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

1 Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren (Oriol Pi de Cabanyes, 1973), L'adolescent de sal (Biel Mesquida, 1975)], propostes com les del nouveau roman francés (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela), Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).

2 Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada d’Amadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: Ramona Rosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai d'un ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979: L'anarquista nu).

3 A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira (1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: Mari Catúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).

la introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector.

la tendència a la normalització social de l'idioma.

la consolidació del sector editorial i llibrer.

la coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.

la tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.

la continuació del model evolucionat del realisme.

la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

[470 paraules]

http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=castello

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1555637

Literatura B. tema 4

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.

El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser:

• La crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del
  franquisme).
• La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de
  l'homosexualitat).
• La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social
  normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la
  llibertat sexual).
• El desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a
  poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma.

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

• La introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència

• L'aparició d'un nou públic lector

• La tendència a la normalització social de l'idioma.
• La consolidació del sector editorial i llibrer.
• La coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
• La tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

• la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.

• la continuació del model evolucionat del realisme.
• la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

Literatura C. Tema 4

-Context sociocultural

El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelera el camí que conduirà els espanyols de la

repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics seran espectaculars i faran possible l’augment d’una producció i d’un mercat literari important en català, mercat que  havia començat a recuperar-se en la dècada dels 60.

L’aprovació de la Constitució i dels Estatus d’Autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística, estableixen el marc legal que permetrà l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.

Però seria interessant dins d’aquest últim terç del segle XX, diferenciar tres períodes, d’una banda la narrativa dels anys 70,  d’altra, les dues posteriors, la dels anys 80 i 90 i per últim l’actualitat més recent.

-Els anys setanta

Per entendre la producció de la dècada dels 70 cal fer al·lusió a les circumstàncies que l’envoltaren.

Els anys 70 suposen el final de la dictadura franquista. Els novel∙listes d'aquesta època són gent nascuda a la postguerra, crescuda amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60  i influenciada ideològicament en plena joventut, pel moviment hippie i per l’agonia i final del franquisme.

En la  dècada dels 70 entren en crisi models novel∙lístics com el realisme. S’imposa l’anomenada “novel∙la del canvi”, caracteritzada per la manipulació del codi textuals i per la utilització de temes transgressors. La postguerra, l’educació rebuda, el món universitari, el feminisme, la llibertat sexual, etc constituiran els temes fonamentals d’aquesta generació.

Autors representatius,  Jaume Fuster (Abans del foc), Montserrat Roig (El temps de les cireres) i  J. Lluís Seguí (Espai d’un ritual), o Isabel‐Clara Simó (Dones, Júlia)

-Els anys  huitanta

   A partir dels 80, la millor formació acadèmica i intel·lectual dels escriptors, l’ensenyament del valencià dins del sistema educatiu oficial fan que el nombre de novel·les que es publiquen augmenten considerablement.  Crim de Germania de Josep Lozano, comença un nou període dins de la novel·lística catalana.

Apareix una àmplia oferta de diferents gèneres novel·lístics, com la  novel·la negra, novel·la històrica, novel·la psicològica, novel·la de ciència-ficció. Es tracta  d’uns escriptors més independents, més allunyats d’un passat històric com el franquisme, I més centrats en la psicologia i conflictes dels personatges.

Destaquen novel·listes com: Jaume Fuster amb L’Illa de tres taronges   (1983), Montserrat Roig amb L’agulla daurada , Isabel-Clara Simó amb  Júlia i Miquel de Pol amb  Bon Profit! (1988), entre altres…

Als anys 80 desapareixen escriptors cabdals per a la llengua com: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga. I d’altres,que no han estat tan valorats, aconseguixen èxits editorials com Pere Calders amb Joan Brossa.

Als anys 80 destaca el tema de la ciutat, del món urbà en contraposició a la novel·la rural del passat. Es pot veure des d’un costumisme urbà que simplement planteja situacions on el lector s’hi pot identificar, fins a una narrativa de supervivència passant per les novel·les que manifesten malenconia.

-Els anys 90 fins l’actualitat.

Gran part dels autors d’aquesta etapa, es dediquen al món de l’ensenyament, i a la producció literària. Uns amb novel·les dirigides a un públic lector juvenil com  Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana ;  , i d’altres amb novel·les obertes al públic en general com  Temps de conquista  de Vicent Borràs.

Alguns dels autors de novel·les estan directament relacionats amb el periodisme com Joan Francesc Mira.

Els premis literaris han reafirmat la pujança de les obres en català com”Premi Joan Fuster d’assaig”

Alguns dels autors valencians actuals se centren més en els problemes de l’individu  que en els de la societat valenciana en general. Com Ferran Torrent amb Societat limitada

A més a més la nostra narrativa ja comença a tenir un ressò internacional amb obres traduïdes a diferents llengües com La pell freda d’Albert Sánchez Pinyol  

Model t 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura B. Tema 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura C. tema 3

3.La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges.

Estàs d’acord amb aquesta asseveració?

Explica per què.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) va dedicar tota la seua vida a l´escriptura amb una gran determinació, enmig de circumstàncies adverses com el fet d´escriure en una llengua perseguida, de trobar-se a l´exili o de ser dona. Amb el desig de fugir de la realitat crea un món propi en l´escriptura i projecta fragments de la seua vida o personalitat en alguns dels seus personatges.

La narrativa d´aquesta autora s´insereix en la línia de la novel·la psicològica amb una certa tendència al pessimisme i influències de l´existencialisme. Domina el narrador en primera persona, protagonista, identificat amb el personatge que conta la seua vida des del filtre subjectiu.

 La major part de la produció literària de Rodoreda s´insereix en la línia creativa psicològica de base realista que escorcolla l´ànima dels personatges que actuen i pensen, però mai moralitzen. Són les obres de monòleg autobiogràfic on la realitat s´observa des del punt de vista del personatge o dels personatges (Mirall…). En la línea onírica de base fantàstica estarien ja els contes de l´última etapa, en els quals s´introdueix sense sorpreses l´element sobrenatural en la vida quotidiana.

Al moment de la postguerra, amb poca activitat en el camp de la narrativa i un predomini dels poetes, l´obra de Rodoreda, suposa l´aparició d´un estil nou i personal. L´escriptora crea un univers amb personatges i temàtica propis i singulars dins el panorama literari del moment. A més amés, la difusió de La plaça del Diamant és molt important (traduïda a més de 26 idiomes i amb una pel·lícula), amb un gran ressò i projecció internacional.

Quant als personatges:

Dominen els femenins amb una ingenuïtat que amaga una gran saviesa i complexitat interior. Quasi sempre víctimes d´una societat hostil i amb poca preparació cultural, ens transmeten sentiments d ´aïllament i soledat, de malenconia i frustració en alguns casos. Ens comuniquen en les seues reflexions la consciencia del pas del temps que destrueix i transforma (tema de la metamorfosi interior de Colometa o física dels personatges dels contes tranformats en barca o en peix). Es tracta alhora de personatges singulars per la sensació de vida i els desitjos de felicitat malgrat totes les dificultats.

A banda dels reculls de contes (Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes, Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera), destaquen les novel·les :

- Mirall trencat (1974) Ens presenta la història de l´ascensió i decadència d´una família benestant, els Valldaura, amb una reflexió pessimista sobre el pas destructiu del temps i la mort. La figura bàsica de Teresa, la mare, unifica un univers poblat de personatges amb històries particulars que són els fragments d´aquest espill, que reflecteix realitats distintes.

  Es tracta d´un monòleg autobiogràfic on el present és explicat a través de la trajectòria vital del personatge. Tanmateix, també apareix el narrador omniscient en tercera

persona, focalitzant en diferents personatges i amb un temps no lineal en Mirall trencat.

- Aloma (1938) que narra l´enamorament de la protagonista d´un home major (germà de la seua cunyada) i la decepció per l´abandonament posterior.

- La Plaça del Diamant (1962) La protagonista, Natàlia, ens conta, des d´un moment indeterminat de la seua maduresa, el fragment de vida que va des de la joventut al casament de la seua filla menuda. Abasta un període d´uns trenta anys entre la II República i la postguerra. La protagonista passa a ser la Colometa per desig del marit, però va prenent consciència de la pròpia individualitat i creix amb les experiències vitals (guerra, mort de Quimet) i els problemes que ha d´ encarar. En els darrers capítols, es transforma en la senyora Natàlia. No recupera la joventut però sí la identitat i una certa esperança.

Des del principi, la veu narrativa endinsa el lector en l´univers personal de la protagonista. És una novel·la original dins el panorama narratiu del moment dominat pel realisme, relacionada amb la de LlorençVillalonga Bearn o la sala de les nines per la projecció poètica al passat.

- El carrer de les Camèlies (1966).Esdevé com a prostituta a la Rambla, passa gana, passeja per la ciutat sense destí i acaba buscant els seus orígens i el món perdut de la infància.

Tema 2. Model

T2 Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

(a)Les rondalles valencianes.

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

[444 paraules]
http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2000/enrval/
http://www.escriptors.cat/autors/valore/
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=enric+valor&gbv=2&aq=0&oq=Enric+V