EL TEXT EXPOSITIU1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
•
La finalitat
L’exposició partix de l’existència d’una informació que es vol transmetreamb la finalitat d’omplir un buit de coneixement en el destinatari: explicar per fer comprendre per què tal cosa és, actua, etc., d’una determinada manera; també per aclarir, difondre i interpretar objectivament determinades idees. Aquests coneixementsque es transmeten tenen han de poder ser verificats i contrastats. Normalment elscientífics analitzen la realitat a partir de l’observació i de les definicions, establixen unahipòtesi de treball, verifiquen mitjançant les lleis científiques i les apliquen enl’experimentació. Són textos amb tendència a la formalització i exigència lingüístiques.Convé subratllar que l’explicació no vol transformar conviccions. A l’inrevés del’argumentació, que utilitza estratègies retòriques adequades per a convèncer de la bondat de la tesi, l’exposició és neutra i objectiva i no hi ha intenció de persuadir, sinód’aportar els elements necessaris per entendre un tema difícil o complex.
•
La relació entre els interlocutors
. El text expositiu demana que l’emissor conega eltema objecte de l’explicació. El context de l’exposició suposa un emissor posseïdor d’un saber i un interlocutor o públic que està en disposició d’interpretar-lo a partir delseus coneixements previs. La relació que s’establix és per tant asimètrica, en el sentitque hi ha un cert desfasament entre aquell que sap i té accés a la informació a través dediverses fonts i aquell que no sap perquè no té experiència ni tampoc accés a les fonts.Per aquesta raó hi ha persones a les quals se’ls reconeix l’autoritat i que estanlegitimades per aportar una explicació fiable ( professorat, tècnics, experts, periodistes...etc). És evident que els processos explicatius es potencien quan hi ha mésdiferència entre el coneixement dels experts i el dels interlocutors, i es reduïxen quanl’explicació no es fa necessària per la coincidència en el nivell de coneixements entrel’emissor i el receptor. En general, el discurs expositiu, en suposar la possessió d’unconeixement, atorga prestigi, autoritat i poder a qui l’emet.
•
Àmbit d’ús
. El text expositiu és una de les manifestacions d’expressió pròpies delsescrits didàctics. Així en l’àmbit d’ús acadèmic, es recorre a l’elaboració de treballs, ala realització d’exàmens i a exposicions orals. També poden aparéixer en els àmbits periodístics, en la secció que molts diaris i revistes dediquen a la ciència i a latecnologia.
•
Els gèneres
que utilitzen l’exposició com a mitjà propi d’expressió són: monografies(treballs d’investigació), exàmens, treballs didàctics o escolars, anàlisis i comentaris,articles, informes, conferències, dissertacions i editorials. També es dóna en les classes,entrevistes, debats, consultes i converses informals amb experts. Per escrit apareix enels tractats, els manuals, els assaigs, els llibres de text; també a les obres de divulgació ien la premsa general i especialitzada.
•
Temes .
Qualsevol tema pot desenvolupar-se de manera expositiva. No obstant això, elsmés convenients són tots aquells que es presten a donar una explicació de la realitat,manifestar els coneixements adquirits i a contrastar idees. Si, per exemple, a la narraciódestaca l’observació i la imaginació, en l’explicació destaquem el coneixementintel·lectual i la representació objectiva de les idees. Es tracta del fet de reflexionar sobre un tema i comunicar-lo amb ordre lògic, claredat de pensament i rigor.
