jueves, 6 de diciembre de 2012

Text Expositiu I




EL TEXT EXPOSITIU1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

  La finalitat
  L’exposició partix de l’existència d’una informació que es vol transmetreamb la finalitat d’omplir un buit de coneixement en el destinatari: explicar per fer comprendre per què tal cosa és, actua, etc., d’una determinada manera; també per aclarir, difondre i interpretar objectivament determinades idees. Aquests coneixementsque es transmeten tenen han de poder ser verificats i contrastats. Normalment elscientífics analitzen la realitat a partir de l’observació i de les definicions, establixen unahipòtesde treball, verifiquemitjançant les lleicientífiques les apliquen enl’experimentació. Són textos amb tendència a la formalització i exigència lingüístiques.Convé subratllaqul’explicació no vol transformar conviccions. l’inrevés del’argumentació, que utilitza estratègies retòriques adequades per a convèncer de la bondat de la tesi, l’exposició és neutra i objectiva i no hi ha intenció de persuadir, sinód’aportar els elements necessaris per entendre un tema difícil o complex.
La relació entre els interlocutors
.      El text expositiu demana que l’emissor conega eltema objecte de l’explicació. El context de l’exposició suposa un emissor posseïdor d’un saber i un interlocutor o públic que està en disposició d’interpretar-lo a partir delseus coneixements previs. La relació que s’establix és per tant asimètrica, en el sentitque hi ha un cert desfasament entre aquell que sap i té accés a la informació a través dediverses fonts i aquell que no sap perquè no té experiència ni tampoc accés a les fonts.Per aquesta raó hi ha persones a les quals se’ls reconeix l’autoritat i que estanlegitimades peaportaunexplicació fiable professorat, cnicsexperts, periodistes...etc). És evident que els processos explicatius es potencien quan hi ha mésdiferència entre el coneixement dels experts i el dels interlocutors, i es reduïxen quanl’explicació no es fa necessària per la coincidència en el nivell de coneixements entrel’emissor i el receptor. En general, el discurs expositiu, en suposar la possessió d’unconeixement, atorga prestigi, autoritat i poder a qui l’emet.
Àmbit d’ús
. El text expositiu és una de les manifestacions d’expressió pròpies delsescrits didàctics. Així en l’àmbit d’ús acadèmic, es recorre a l’elaboració de treballs, ala realització d’exàmens i a exposicions orals. També poden aparéixer en els àmbits periodístics, en la secció que molts diaris i revistes dediquen a la ciència i a latecnologia.
Els gèneres
que utilitzen l’exposició com a mitjà propi d’expressió són: monografies(treballs d’investigació), exàmens, treballs didàctics o escolars, anàlisis i comentaris,articles, informes, conferències, dissertacions i editorials. També es dóna en les classes,entrevistes, debats, consultes i converses informals amb experts. Per escrit apareix enels tractats, els manuals, els assaigs, els llibres de text; també a les obres de divulgació ien la premsa general i especialitzada.
Temes .
Qualsevol tema pot desenvolupar-se de manera expositiva. No obstant això, elsmés convenients són tots aquells que es presten a donar una explicació de la realitat,manifestar els coneixements adquirits i a contrastar idees. Si, per exemple, a la narraciódestaca l’observació la imaginació, en l’explicació destaquem el coneixementintel·lectual i la representació objectiva de les idees. Es tracta del fet de reflexionar sobre un tema i comunicar-lo amb ordre lògic, claredat de pensament i rigor.

domingo, 25 de noviembre de 2012

LA IMPERSONALITAT


LA IMPERSONALITAT

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

  1. Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
  2. Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
  3. Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
  4. Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
  5. Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
  6. Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
  7. Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
    1. Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
    2. Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
    3. Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.

LA MODALITZACIÓ


LA MODALITZACIÓ

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

LA COHESIÓ (DIXI)

La referència als elements extratextuals de la situació comunicativa es vehicula amb la remissió al que podem anomenar eix jo-ara-ací, es a dir, la referència a les coordenades personals, temporals i espacials.

Dixi Personal

Són els elements lingüístics que remeten als participants en l'acte de comunicació. Gràcies a aquests elements es configuren el locutor (jo) i l'alocutari (tu). La tercera persona (ell-ella) es considerada no-persona, ja que participa en la situació comunicativa. La tercera persona només tindrà caràcter díctic quan faça referència a una persona present en l'acte comunicatiu.

            (Maria diu a Pere) Demà aniré i et portaré a sa casa.
            
           El possessiu SA soles tindrà un ús díctic si està fent referència a la casa de Lluís i aquest està present.

D'altra banda, la forma de primera persona del plural, Nosaltres, presenta quatre possibilitats referencials:

- Plural de modèstia: és típic dels textos expositius de l'àmbit acadèmic i científic. Es tracta d'un plural fals ja que, de fet, és una única persona.

          Ex. D'acord amb les investigacions exposades anteriorment arribem a les següents conclusions...

- Nosaltres inclusiu: inclou a l'emissor i al receptor.
   
         Ex. Joan, quan acabem el treball, ens n'anirem a sopar. (Joan forma part del nosaltres)

- Nosaltres exclusiu: inclou l'emissor i altres.
    
        Ex. (Lluís diu a Joan) Torna'ns la maleta que la necessitem per a anar de viatge (Joan no forma part del nosaltres).

- Nosaltres global o universal: s'hi inclou emissor, receptor i altres (jo + tu + ell). L'emissor busca la complicitat i la proximitat del receptor per tal d'implicar-lo en el discurs.

         Ex. Quan la nostra societat admeta els estranger, ens podrem considerar tolerants.

Cal recordar que la dixi personal ve assenyalada per la presència de tres tipus d'elements lingüístics: pronoms personals, possessius i morfemes verbals de persona.

Dins de la dixi personal hi ha qui considera una dixi social que depén del grau de relació existent entre els interlocutors i que pot ser Formal (Sr, Molt Honorable, Nom + Cognom,...) i Informal.


DIXI TEMPORAL

Són elements lingüístics que remete a allò que es diu 'temps de l'enunciació': aquells que relacionen allò que es diu respecte del momento en què es diu.

Els díctics temporals són els seguentes:

- Adverbis temporals: hui, avui, ara, ahir, demà, enguany,... 
- Els sintagmes nominals amb demostratius: aquesta vesprada,, ...
- Expressions diverses: la setmana passada, l'any vinent,....
- Els morfemes verbals de present, el perfet i el futur del mode indicatiu. (la resta són anafòrics)


DIXI ESPACIAL

Són els elements lingüístics que remeten a l'espai en què es produeix la comunicació i que posen en relació allò que es diu amb el lloc on es diu. Aquest espai de l'enunciació es classifica d'acord amb la proximitat o llunyani respecte de l'emissor del discurs. la dixi espacial ve assenyalada pels elements lingüístics següents:

- pronoms demostratius: aquest/a, aquell/a, aqueix/a.
- adverbis demostratius: ací, aquí, allí o allà.
- pronoms neutres:  açò, això, allò.

Nomes tindran una funció díctica si remeten al context de l'enunciació, si fan referència al cotext lingüístic seran considerats anafòrics.

        Ex.Aquesta habitació està molt bruta. (díctic)

        La crisi va ser general durant l'època anterior. Aquesta situació es va resoldre.... (anafòric).

LA COHESIÓ

Entenem que la cohesió d'un text ve determinada per un conjunt de mecanismes lingüístics que permeten la seua construcció global.
Els aspectes que s'inclouen een aquesta part del comentari són:
- La connectivitat que s'estableix entre les diferents parts del discurs.
- Els diferents elements lingüístics de refèrencia tant al context (dixi) com al cotext (anàfora).
- La Impersonalització com a procediment d'ocultació de l'emissor.
- Les marques que manifesten la Modalització discursiva
- La significació aportada per la disposició textual i paratextual, i també per la tipografia utilitzada.

1. LA CONNECTIVITAT DEL DISCURS

La connexió és un mecanisme de cohesió que indica les relacions que s'estableixen entre els enunciats d'un text. Els connector són elements lingüístics que manifesten aquesta connexió. No obstant això, de vegades la connexió no implica necessàriament la presència d'un connector.

           Exemple: Maria estava malalta. No va anar a l'excursió.

           La segona frase és una conseqüència directa de la primera, sense que hi aparega un conector propi           d'aquest tipus de relació com ara aixi doncs, per tant o com a conseqüència.

Nosaltres ens detindrem en l'estudi de la Connexió Textual pròpiament dita.

Pel seu caràcter semàntic i pragmàtic es consideren connectors els elements lingüístics següents:

          - Conjuncions i locucions conjuntives: sens dubte, doncs, no obstant això, en altres paraules, en conseqüència,...

          - Marcadors i expressions fàtiques de tipus conversacional: bé, doncs, eh, escolta, veritat?... Aquests elements els trobem en converses per indicar el principi o el final d'un torn de paraula.

A més d'aquests elements, la connexió també es pot espressar amb d'altres que no es consideren connectors. D'aquesta manera es pot parlar de :

          - Connexió Lèxica: amb elements lèxicament plens però amb un efecte discursiu equiparable al dels connectors: substantius com conclusió, conseqüència, raó, motiu,...; verbs com afegir, comportar, implicar, concloure,...; adjectius com primer, segon, previ... següent... posterior,...

         - Recursos gràfics: ordenen el text de la mateixa manera que ho pot fer un connector: guions, títols d'apartat, caplletres,...

Hem de tenir en compte que les conjuncions i les locucions conjuntives són elements connectius per antonomàsia, i així establirem la següent classificació:

          - Connectors naturals: Ordenen idees del text des del punt de vista espacio-temporal: en primer lloc, en segon lloc, seguidament, d'una banda... d'altra, a continuació, finalment, per acabar...

          - Connectors lògics: Semànticament expressen les relacions entre les idees del text, és a dir, expliquen el lligam que s'estableix entre les diverses parts del discurs (oracions, paràgrafs,...). Es poden assenyalar els següens tipus:

                  *Connectors d'addició: a més, i també, així mateix,...
                  * Connectors de contrast: però, no obstant això, tanmateix, en canvi, al contrari, amb tot, ara bé, malgrat tot,...
                  * Connectors de reformulació: o siga, és a dir, en altres paraules, dit d'una altra manera, això és,... I també els que indiquen resum: en poques paraules, en resum, en conjunt, breument,...
                   * Connectors d'exemplificació: per exemple, com ara, així, en particular, a saber, com a mostra.
                   * Connectors de conseqüència: Cal observar que la conseqüència es pot expressar amb connectors textuals. En canvi, la causa només es dóna dins la composició oracional. És per això que no considerem els connectors de causa, sinó només els de conseqüència: així doncs, doncs, en conseqüència, per consegüent, aleshores, per tant, per aquest fet, consegüentment, per això,...








LA TESI

Tots els textos tenen una ordenació (externa i interna) a la que denominem estructura del text. L'estructura externa respon a la disposició formal que adopta un text, és a dir, les agrupacions que presenten en parágrafs, estrofes,... Detectar aquesta estructura és un mitjà per a acostar-nos a l'estructura interna que de vegades es correspon en major o menor mesura amb l'estructura externa.
L'estructura interna és la disposició d'un text respecte a l'ordenació del seu contingut. Al mateix temps, aquesta forma de presentar-nos el contingut depén, en certa manera, al gènere a què pertany (narratiu, descriptiu,...) i també a la voluntat de l'autor, que pot jugar amb ella segons la seua intenció. Podem assenyalar, no obstant això, alguns esquemes que es repeteixen:

Estructura analitzente o deductiva: es partix d'un fet general (en els textos argumentatius de la tesi) i després es desenvolupen a través de matisos.

Estructura sintetitzente o inductiva: invers a l'anterior, exposa unes idees i obté una conclusió. En el cas de textos argumentatius és la tesi la que apareix al final, parlant per això d'argumentació inductiva.

Estructura circular o emmarcada: al principi i al final apareix la mateixa idea, expressada en semblants termes, deixant lloc entre estos marges per a desarrotllar matisos particulars.

- Estructura Lineal: la idea principal apareix al llarg de tot el text.


Estructura analizante o deductivaLa tesis que se intenta defender aparece expuesta al principio y, tras ella, se desarrollan los datos o argumentos que han de servir para probarla
Estructura sintetizante o inductivaEl contenido del texto se dispone de tal modo que la tesis o idea principal se expone al final, como consecuencia que se deriva o deduce de lo anterior
Estructura encuadradaLa formulación de la tesis inicial da paso al desarrollo de la argumentación que la ha de probar, después de la cual vuelve a enunciarse de nuevo, reforzada ahora por los razonamientos aportados.
Estructura paralela.Se exponen sucesivamente distintas tesis relacionadas entre sí, pero sin jerarquizar.
Estructura interrogante. El texto se construye a partir de una o varias preguntas que el autor se plantea y a las que trata de dar respuesta convenientemente razonada


domingo, 18 de noviembre de 2012

ADEQUACIÓ

A l'ADEQUACIÓ estudiarem:

- L'ÀMBIT D'ÚS
- EL GÈNERE TEXTUAL
- LA TIPOLOGIA TEXTUAL I LA FINALITAT
- EL CANAL
- LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA:
    *REGISTRES
- LES VEUS DEL DISCURS






QUADRE AMB REGISTRE