7. Explica les aportacions de
Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a
escriure
poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys
70. Escrigué
des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem
en el «Grup
poètic de postguerra»
(1943-1960).
L'obra poètica d'Andrés Estellés no és
fàcil d’encasellar perquè és prolífica,
original i exuberant.
Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé
biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida
quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la
ciutat, el camp,
la dona.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa
bandera d'un
sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions
del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més
incontestables.
La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama
col·lectiu
d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una
llibertat nacional
oprimida per un règim de
tenebres.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de
misèria i
repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista
apassionat,
i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que
constitueixen el seu
món de cada
dia amb una
poesia molt personal
que potser és
l’essència de
València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el
sarcasme i l'amor,
Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs
absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix
temps
esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari
sobre:
(a) la llengua poètica dels
clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres
contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la
dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa
i que
mantingué viva durant tota la
vida.
La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic
ni un
recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de
fet,
parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla;
d'un cementeri,
d'un nínxol, d'un destí
d’humiliacions contínues.
Però al costat
de l’atractiu de
la mort, també sent una atracció
obsessiva per
l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica,
en una gamma
diversa de sensacions que van des del
sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades
del desig. Una de les característiques de la
poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del
sexe, insòlit en
la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la
posterior. En
general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu
tractament de la
matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens
d'intensitat, tant quan
parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament
viscut i fidel.
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent
de paraules
del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una
particular
elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua
adjectivació, en les imatges
metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars
(decasíl·labs,
alexandrins) i dels
vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules
carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de
les
èglogues o dels tòpics de la
Renaixença valenciana.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el
conjunt de la
literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid
del
llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma
expressiva, etc., es
llig amb la passió i la facilitat
que susciten els poetes populars.
