lunes, 4 de febrero de 2013

TEMA 2. 2N C


Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

(a) Les rondalles valencianes.
(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador
omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel
detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que
empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model  de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral estructura,situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escripturamillorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals
. Els relats breus, més pròxims a l’estil  del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa  de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.
La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i
lingüístiques que les rondalles, però  és on més clarament aboca les seues
experiències biogràfiques i els seus  coneixements de la terra. En les seues
novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi
totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la
fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.
En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.
El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la
muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o
cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició  novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX.
Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda». Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

Tema 5. 2n C


5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999). Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora.
La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.
Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il•lusió.
Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura. Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins. 

Text Els Factors Polítics (resolt)


Els factors polítics
     Els factors polítics són els més esmentats com a causa de la pèrdua de llengües en moltes comunitats arreu del món. Històricament, dos fets han afectat dràsticament la diversitat lingüística. D’una banda, la colonització del «nou» món va donar lloc a l’ús gairebé exclusiu de les llengües europees en situacions de prestigi a Amèrica i a l’Àfrica –en el sistema educatiu, l’administració pública, la religió i, més tard, en els mitjans de comunicació–. L’ocupació europea dels nous territoris no tan sols va donar pas a la colonització cultural: la llengua dels poderosos –la dels ocupants– va passar a ser la prestigiosa i això va comportar una pèrdua significativa de llengües entre les que no tenien poder.
     A més, com a conseqüència de la creació d’estats a Europa, la idea d’«un estat, una llengua» es va estendre ràpidament. Aquesta política no tan sols va afectar un gran nombre de llengües menys poderoses a Europa, sinó que també va comportar l’ús exclusiu per a les funcions formals de les llengües estatals dels colonitzadors a les colònies.
     Arran d’això, la colonització va produir una pressió política enorme per deixar de parlar les llengües locals a Austràlia, a gairebé tot l’Amèrica del Nord i a moltes regions de l’Amèrica del Sud i de l’Àfrica. Tot i que la colonització de cadascun d’aquests territoris va seguir camins diferents i els resultats també van ser diferents, tenen en comú la subjugació i l’assimilació lingüística de la població local per part dels colonitzadors.
     A causa d’aquests episodis històrics, actualment els governs adopten mesures polítiques que afecten en gran mesura el futur de moltes llengües: l’estatus de les diferents llengües es veu afectat per si aquestes llengües s’han declarat oficials o no, i, per tant, per si s’utilitzen en l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació.
(Extret d’Esti AMORRORTU i altres (2005), Informe sobre les llengües del món.
Síntesi, UNESCO Etxea/Centre UNESCO de Catalunya/Angle Editorial, Barcelona,pp. 97-99)




FACTORS POLÍTICS
a)      TEMA I PARTS BÀSIQUES.
El tema principal d’aquest text és com els factors polítics han influït per la colonització en la pèrdua de llengües.
Aquest fragment presenta un títol temàtic parcial, ja que des del principi sabem que va a tractar algun aspecte motivat pels factors polítics però no ho podrem concretar fins que no llegim el text complet. A més a més, el seu àmbit d’ús serà l’acadèmic, ja que es tracta d’un fragment extret del Informe sobre les llengües del món.
El text presenta una estructura externa conformada per quatre paràgrafs. Pel que correspon a l’estructura interna, el text es divideix en tres parts:
-          Introducció (línia 1-2), amb aquesta part l’autor presenta el tema i concreta a quins factors polítics farà referència.
-          Cos expositiu (1r-3r paràgrafs), l’autor exposa detalladament els fets que més han afectat i qüestionat la diversitat lingüística destacant com a bàsics la colonització i la configuració dels Estats Europeus.
-          Conclusió (o recapitulació) correspon a l’últim paràgraf. En ell tanca el text i proposa l’actuació dels governs davant la situació lingüística, tenen el poder i el futur de les llengües.
El text presenta una progressió temàtica constant, ja que d’un tema (els factors polítics) es van presentar diferents remes (la pèrdua de llengües en llocs colonitzats; la pressió política que viuen pobles conquerits; el paper dels governs davant aquest tema).
La finalitat del text és informar al lector de la transformació de les diferents fronteres lingüístiques  així com de les possibles solucions proporcionades pels governs.

b)      Tipologia textual i característiques trobades al text.
Estem davant d’un text expositiu que presenta una estructura de causa/conseqüència pròpia d’aquesta tipologia i que està present des de l’inici, ja que els exposa com a causa de la pèrdua de llengües (línia 1) per després desenvolupar els diferents remes enllaçant-los mitjançant l’ús de connectors additius per afegir informació (A més – línia 8); causals (a causa d’aquestos episodis- línia ); adversatius (però, en canvi) ; concessius (arran d’això) o consecutius (a conseqüència).
Altra característica que trobem a aquest text expositiu és la impersonalitat mitjançant l’ús d’un subjecte genèric, quan parla dels governs sense excepció.
Fent una anàlisi més detallat observem  un clar predomini de la funció referencial, pròpia dels textos expositius ja que expressa la informació de forma objectiva així com un predomini de la modalitat oracional enunciativa, utilitzada per fer una exposició clara i objectiva.
Però no podem oblidar l’ús d’altres elements gràfics com la ratlla, que té un valor explicatiu i enumeratiu; o el de les cometes per recollir una cita textual (línia 9).
Per últim, senyalar la importància dels connectors lèxics que s’aconsegueix amb la repetició de paraules com Llengües (lín. 1,3,12,19); Colonització (L.13, 14) o de Camps semàntics propis de la lingüística: llengües oficials, assimilació lingüística, llengües locals i europees,...
Tot açò unit amb l’ús dels verbs en un temps en present d’indicatiu en la majoria dels casos dóna al text un caràcter objectiu, en el qual s’exposa un tema d’interés encara vigent.

c)      El text presenta un registre formal, propi d’aquest tipus de text que exposa una noticia o informació i pretén mostrar-la des d’un punt objectiu fent ús d’una llengua estàndard neutra, ja que no trobem cap tret dialectal propi d’una zona en concret.


PATÈTIC (Text)


"PATÈTIC" (de Quim Monzó)


"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic". 

¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu, matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir. 

[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament." 

Q. Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Barcelona: Quaderns Crema , 1998

martes, 29 de enero de 2013

Model 4



4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.


Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.1 El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).
La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.
Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser2:
 la crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).
la reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat).
la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).
el desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a poc a poc en una aldea global).
Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.
En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma
Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:
1 Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren (Oriol Pi de Cabanyes, 1973), L'adolescent de sal (Biel Mesquida, 1975)], propostes com les del nouveau roman francés (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela), Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).
2 Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada d’Amadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: Ramona Rosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai d'un ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979: L'anarquista nu).
3 A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira (1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: Mari Catúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).
la introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector.
la tendència a la normalització social de l'idioma.
la consolidació del sector editorial i llibrer.
la coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
la tendència a la professionalització dels escriptors.
Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:
la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.
la continuació del model evolucionat del realisme.
la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.
[470 paraules]
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=castello
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1555637

Literatura B. tema 4


4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.

El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a “Falles folles fetes foc”) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).

La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el text com un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser:
  • La crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del
    franquisme).
  • La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de
    l'homosexualitat).
  • La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social
    normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la
    llibertat sexual).
  • El desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a
    poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.

En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar l’idioma.

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:
  • La introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència
  • L'aparició d'un nou públic lector
  • La tendència a la normalització social de l'idioma.
  • La consolidació del sector editorial i llibrer.
  • La coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
  • La tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

  • la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.
  • la continuació del model evolucionat del realisme.
  • la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

Literatura C. Tema 4


-Context sociocultural
El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelera el camí que conduirà els espanyols de la
repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics seran espectaculars i faran possible l’augment d’una producció i d’un mercat literari important en català, mercat que  havia començat a recuperar-se en la dècada dels 60.
L’aprovació de la Constitució i dels Estatus d’Autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística, estableixen el marc legal que permetrà l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.
Però seria interessant dins d’aquest últim terç del segle XX, diferenciar tres períodes, d’una banda la narrativa dels anys 70,  d’altra, les dues posteriors, la dels anys 80 i 90 i per últim l’actualitat més recent.
-Els anys setanta
Per entendre la producció de la dècada dels 70 cal fer al·lusió a les circumstàncies que l’envoltaren.
Els anys 70 suposen el final de la dictadura franquista. Els novel∙listes d'aquesta època són gent nascuda a la postguerra, crescuda amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60  i influenciada ideològicament en plena joventut, pel moviment hippie i per l’agonia i final del franquisme.
En la  dècada dels 70 entren en crisi models novel∙lístics com el realisme. S’imposa l’anomenada “novel∙la del canvi”, caracteritzada per la manipulació del codi textuals i per la utilització de temes transgressors. La postguerra, l’educació rebuda, el món universitari, el feminisme, la llibertat sexual, etc constituiran els temes fonamentals d’aquesta generació.
Autors representatius,  Jaume Fuster (Abans del foc), Montserrat Roig (El temps de les cireres) i  J. Lluís Seguí (Espai d’un ritual), o Isabel‐Clara Simó (Dones, Júlia)
-Els anys  huitanta
   A partir dels 80, la millor formació acadèmica i intel·lectual dels escriptors, l’ensenyament del valencià dins del sistema educatiu oficial fan que el nombre de novel·les que es publiquen augmenten considerablement.  Crim de Germania de Josep Lozano, comença un nou període dins de la novel·lística catalana.
Apareix una àmplia oferta de diferents gèneres novel·lístics, com la  novel·la negra, novel·la històrica, novel·la psicològica, novel·la de ciència-ficció. Es tracta  d’uns escriptors més independents, més allunyats d’un passat històric com el franquisme, I més centrats en la psicologia i conflictes dels personatges.
Destaquen novel·listes com: Jaume Fuster amb L’Illa de tres taronges   (1983), Montserrat Roig amb L’agulla daurada , Isabel-Clara Simó amb  Júlia i Miquel de Pol amb  Bon Profit! (1988), entre altres…
Als anys 80 desapareixen escriptors cabdals per a la llengua com: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga. I d’altres,que no han estat tan valorats, aconseguixen èxits editorials com Pere Calders amb Joan Brossa.
Als anys 80 destaca el tema de la ciutat, del món urbà en contraposició a la novel·la rural del passat. Es pot veure des d’un costumisme urbà que simplement planteja situacions on el lector s’hi pot identificar, fins a una narrativa de supervivència passant per les novel·les que manifesten malenconia.
-Els anys 90 fins l’actualitat.
Gran part dels autors d’aquesta etapa, es dediquen al món de l’ensenyament, i a la producció literària. Uns amb novel·les dirigides a un públic lector juvenil com  Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana ;  , i d’altres amb novel·les obertes al públic en general com  Temps de conquista  de Vicent Borràs.
Alguns dels autors de novel·les estan directament relacionats amb el periodisme com Joan Francesc Mira.
Els premis literaris han reafirmat la pujança de les obres en català com”Premi Joan Fuster d’assaig”
Alguns dels autors valencians actuals se centren més en els problemes de l’individu  que en els de la societat valenciana en general. Com Ferran Torrent amb Societat limitada
A més a més la nostra narrativa ja comença a tenir un ressò internacional amb obres traduïdes a diferents llengües com La pell freda d’Albert Sánchez Pinyol