Model t 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura B. Tema 3

Merce Rodoreda va nàixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tenent en compte la repercussió internacional de la seua obra amb traduccions a trenta llengües diferents.  La seua producció comprèn tots els gèneres literaris; tant la poesia com el teatre o el conte, però destaca especialment en la novel·la.

Merce només va anar a escola entre els set i els deu anys . Creix en un ambient de barri que li va  inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort del seu avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, amb vint anys es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill que va ingresar a un psiquiàtric, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida.  És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn  que ha patit. Com ella mateixa va ecriure:

“Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mí. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.”

 El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.  En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.  Fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seua mort.  Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra.  En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, amb vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·les, es va dedicar als contes. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex –la guerra- i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, <<la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la>>.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un refons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un hombre; el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprèn d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprèn una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

Literatura C. tema 3

3.La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges.

Estàs d’acord amb aquesta asseveració?

Explica per què.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) va dedicar tota la seua vida a l´escriptura amb una gran determinació, enmig de circumstàncies adverses com el fet d´escriure en una llengua perseguida, de trobar-se a l´exili o de ser dona. Amb el desig de fugir de la realitat crea un món propi en l´escriptura i projecta fragments de la seua vida o personalitat en alguns dels seus personatges.

La narrativa d´aquesta autora s´insereix en la línia de la novel·la psicològica amb una certa tendència al pessimisme i influències de l´existencialisme. Domina el narrador en primera persona, protagonista, identificat amb el personatge que conta la seua vida des del filtre subjectiu.

 La major part de la produció literària de Rodoreda s´insereix en la línia creativa psicològica de base realista que escorcolla l´ànima dels personatges que actuen i pensen, però mai moralitzen. Són les obres de monòleg autobiogràfic on la realitat s´observa des del punt de vista del personatge o dels personatges (Mirall…). En la línea onírica de base fantàstica estarien ja els contes de l´última etapa, en els quals s´introdueix sense sorpreses l´element sobrenatural en la vida quotidiana.

Al moment de la postguerra, amb poca activitat en el camp de la narrativa i un predomini dels poetes, l´obra de Rodoreda, suposa l´aparició d´un estil nou i personal. L´escriptora crea un univers amb personatges i temàtica propis i singulars dins el panorama literari del moment. A més amés, la difusió de La plaça del Diamant és molt important (traduïda a més de 26 idiomes i amb una pel·lícula), amb un gran ressò i projecció internacional.

Quant als personatges:

Dominen els femenins amb una ingenuïtat que amaga una gran saviesa i complexitat interior. Quasi sempre víctimes d´una societat hostil i amb poca preparació cultural, ens transmeten sentiments d ´aïllament i soledat, de malenconia i frustració en alguns casos. Ens comuniquen en les seues reflexions la consciencia del pas del temps que destrueix i transforma (tema de la metamorfosi interior de Colometa o física dels personatges dels contes tranformats en barca o en peix). Es tracta alhora de personatges singulars per la sensació de vida i els desitjos de felicitat malgrat totes les dificultats.

A banda dels reculls de contes (Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes, Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera), destaquen les novel·les :

- Mirall trencat (1974) Ens presenta la història de l´ascensió i decadència d´una família benestant, els Valldaura, amb una reflexió pessimista sobre el pas destructiu del temps i la mort. La figura bàsica de Teresa, la mare, unifica un univers poblat de personatges amb històries particulars que són els fragments d´aquest espill, que reflecteix realitats distintes.

  Es tracta d´un monòleg autobiogràfic on el present és explicat a través de la trajectòria vital del personatge. Tanmateix, també apareix el narrador omniscient en tercera

persona, focalitzant en diferents personatges i amb un temps no lineal en Mirall trencat.

- Aloma (1938) que narra l´enamorament de la protagonista d´un home major (germà de la seua cunyada) i la decepció per l´abandonament posterior.

- La Plaça del Diamant (1962) La protagonista, Natàlia, ens conta, des d´un moment indeterminat de la seua maduresa, el fragment de vida que va des de la joventut al casament de la seua filla menuda. Abasta un període d´uns trenta anys entre la II República i la postguerra. La protagonista passa a ser la Colometa per desig del marit, però va prenent consciència de la pròpia individualitat i creix amb les experiències vitals (guerra, mort de Quimet) i els problemes que ha d´ encarar. En els darrers capítols, es transforma en la senyora Natàlia. No recupera la joventut però sí la identitat i una certa esperança.

Des del principi, la veu narrativa endinsa el lector en l´univers personal de la protagonista. És una novel·la original dins el panorama narratiu del moment dominat pel realisme, relacionada amb la de LlorençVillalonga Bearn o la sala de les nines per la projecció poètica al passat.

- El carrer de les Camèlies (1966).Esdevé com a prostituta a la Rambla, passa gana, passeja per la ciutat sense destí i acaba buscant els seus orígens i el món perdut de la infància.

Tema 2. Model

T2 Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

(a)Les rondalles valencianes.

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

[444 paraules]
http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2000/enrval/
http://www.escriptors.cat/autors/valore/
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=enric+valor&gbv=2&aq=0&oq=Enric+V

Literatura C. Tema 2

Característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

·         Les rondalles valencianes.

·         Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.

El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

tema 1. Model

T1 Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquituds catòliques (1953: Miquel Adlert I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta)

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.

També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

[373 paraules]

http://www.3cat24.cat/video/1127339
http://www.tv3.cat/videos/181542262
http://vilaweb.tv/?video=5536
http://www.escriptors.com/autors/villalongall/index.php
http://www.cmvillalonga.cat/

Literatura C: Tema 1

LITERATURA DE POSGUERRA FINS AL ANY 70

Els canvis polítics que començaren el 1939 per mitjà de Franco tenien com a objectius bàsics:

·         Prohibició de l’ús públic i oficial del català i el seu ensenyament

·         Abolició de: La Generalitat L’Estatut Els partits polítics

·         Prohibició dels organismes culturals i literaris

Així, La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenòmen minoritari i sense viabilitat.

Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’ exiliar Gent de totes les generacions i totes les tendències.

·         Mercè Rodoreda i Gurguí es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris, tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. (La Plaça del Diamant)

·         Carles Riba: La seua poesía estableix la voluntat de tractar l’amor com a element poétic, amb unes refèrencies cultes que mostraven la seva amplíssima clàssica i anglogermànica. La seva poesía parteix de models diferenciats en el temps i el espai (Les elegies de Berville). 

·         Pompeu Fabra i Poch fou l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.Va ser conseller d la Generalitat a l’exili i va escriure entre altres “ Gramàtica Catalana ” i “ Diccionari general de la llengua catalana”.

·         Pere Calders i Rossinyol fou un escriptor i dibuixant català. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars. Destaca sobretot com a contista. &quot;La narrativa de Calders arrenca d'una motivació &quot;transcendent&quot;: d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. (Gaeli i l'home Déu)

 Alguns van morir a l’exili, però amb el temps la majoria van tornar al país. En l’exili els catalans es van organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves com: Quaderns de l’exili (1943-1947) Fou una revista mensual en català publicada a ciutat de Mèxic de 1943 a 1947. La seva distribució era gratuïta, la seva temàtica era la política.

Pont blau (1952-1963). Fou una revista cultural escrita en català i que es publicà a la ciutat de Mèxic del 1952 al 1963. La seva periodicitat era mensual. Hi predominava la temàtica literària, tot i que dedicà molt espai a la informació.

PRIMER AL EXILI Per ò molt aviat el novel.listes exiliats van preferir editar les seues obres a Catalunya, com Vicenç Riera Llorca, Xavier Benguerel… A causa de censura que hi havia a l ’interior Despr és del 1939 la novel.la catalana reapareix lentament: Un pas ben important es va donar el 1947 quan l’editorial Aym à va obtenir el permís per a convocar el premi Joanot Martorell de novel.la. Xavier Benguerel

A pesar de la continuïtat de la censura Es crearen col.leccions “ El club dels novel.listes” Per l’altrabanda Es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra. Cal destacar Salvador Espriu. I apareix la primera generaci ó de novel.listes que no havien començat la seua carrera abans de la guerra. Cal destacar Joan Perucho. Salvador Espriu Joan Perucho

Les cirumnstancies pol ítiques de la postguerra expliquen van donar lloc a l’aparició de noves tendències Tend ència a la Simbologia i Mites. Jordi Sarsanedas Tend ència a la Psicología. Llorenç Villalonga Tend ència al Realisme. Josep Maria Espinàs

la producció literària durant la postguerra es va decantar generalment pels versos. Açò es va corregir gràcies a l’editorial Sicània que va fer posible l’aparició novel·les entre elles “ La dóna forta” Maria Beneyto “ L’ambició d’aleix” Enric Valor Amés aparegueren els volums de “ Rondalles Valencianes”

L’any 1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas a la dècada següent amb tot un seguit de canvis. cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana, a pesar de la continuïtat de la censura . Aquestes col·leccions van publicar moltes traduccions de novel·la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a les noves formes de la narrativa europea Recuperació de l’hegemonia del públic lector En el panorama cultural… La dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional que va experimentar El panorama editorial... Es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la reaparició de la col·lecció “A Tot Vent” i la creació d’Edicions 62

Al final de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Els capdavanters d’aquest grup van ser Terenci Moix Baltasar Porcell

El procés de normalització lingüística i cultural que pren força al País Valencià des dels inicis dels seixanta no es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les. A la década dels setanta, es van incorporar també a la narrativa escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors Joan F. Mira Carmelina Sánchez-Cutillas Enric Valor Va publicar la trilogia de Cassana, ambiciosa crònica novel·lesca de les comarques valencianes del sud.